Els mits del pancatalanisme 34 – Els mijos de comunicación i el llenguage: Cóm les paraules construïxen relats sobre el valencià

En l’actualitat, gran part de la percepció social sobre la llengua no naix dels llibres acadèmics, sino dels mijos de comunicació. Titulars, reportages, tertúlies i notícies repetixen terminologia que, moltes voltes, acaba fixant una determinada manera d’entendre la realitat valenciana. No és necessari un gran discurs ideològic quan el relat s’introduïx poc a poc, paraula a paraula.

Pes d’un terme en un titular

Quan un periòdic parla de «català» per a referir-se indistintament a la llengua parlada en terres valencianes, no solament està elegint una etiqueta llingüística; està transmetent una visió concreta de l’identitat cultural. Els titulars tenen un efecte immediat: simplifiquen. I eixa simplificació, repetida cada dia, acaba convertint-se en costum. El llector rep una idea aparentment neutra que, en realitat, condiciona la manera d’interpretar la llengua pròpia.

Neutralitat periodística o marc ideològic

Molts professionals dels mijos afirmen actuar des de la neutralitat informativa. No obstant, el llenguage mai és totalment neutre. Triar una denominació en lloc d’una atra implica adoptar un marc conceptual. Quan s’evita sistemàticament el terme «valencià» en contexts culturals o històrics, s’està invisibilitat una tradició documentada durant sigles. I esta insensibilisació no necessita grans declaracions: n’hi ha prou en una pràctica constant.

Efecte acumulatiu: quan la repetició crea percepció

La sociologia de la comunicació ha demostrat que la repetició és clau en la construcció del relat públic. Una expressió utilisada mil voltes acaba semblant natural, encara que en orige fora discutida. En el cas valencià, esta dinàmica pot generar una sensació de desplaçament progressiu de la denominació pròpia. No és un canvi brusc, sino una transformació llenta que passa casi desapercebuda.

Rets socials: amplificament i simplificació extrema

Si els mijos tradicionals marquen la pauta, les rets socials multipliquen el seu impacte. Imàgens, infografíes o frases curtes circulen sense context i reforcen esquemes simples. El problema és que la complexitat històrica i llingüística difícilment cap en un tuit o en una image viral. Aixina, el debat queda reduït a eslògans que polarisen en lloc d’explicar.

Cóm respondre des d’una comunicació responsable

Per a contrarrestar relats reduccionistes, és fonamental:

Recuperar la denominació històrica «valencià» en contexts culturals i informatius.

Exigir precisió termològica en els titulars i notícies.

Difondre referències documentals i lliteràries pròpies.

Crear continguts divulgatius que expliquen la complexitat sense caure en simplificació extremes.

Apostar per un periodisme que informe sense uniformar.

Les llengües no solament es defenen en llibres d’història o en debats acadèmics; també es defenen en cada titular, en cada crònica i en cada paraula publicada. Quan els mijos utilisen una terminologia precisa i respectuosa en la realitat valenciana, contribuïxen a preservar una identitat viva. Pero quan simplifiquen en excés, poden ajudar encara sense voler-ho a construir relats que diluïxen la pluralitat. Perque, al final, les paraules no són inocents: són la forma en que una societat s’explica a sí mateixa.

Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana