Els mits del pancatalanisme 78 – El màrtir que va eixir ben lliurat

La figura de Rafael de Casanova ocupa un lloc destacat en la memòria històrica contemporànea de Catalunya. Cada 11 de setembre, durant la celebració de la Diada, es rendix homenage davant la seua estàtua en Barcelona, a on apareix representat com un héroe ferit que simbolisa la resistència front a la caiguda de la ciutat en 1714.
En determinats relats actuals, Casanova és presentat com un màrtir de la llibertat catalana. No obstant, quan s’examinen en detall els acontenyiments d’aquell any i la seua trayectòria posterior, l’image resulta prou més complexa.

El conseller en cap durant el sege
Rafael de Casanova eixercia el càrrec de conseller en cap del Consell de Cent de Barcelona durant els últims mesos de la Guerra de Successió. En eixe moment, la ciutat es trobava somesa a un prolongat sege per part de les tropes borbòniques que recolzaven a Felip V.
A mida que la situació militar es deteriorava, alguns comandaments varen considerar inevitable la capitulació. Entre ells estava el general Antonio de Villarroel, comandant de les forces defensores, que era plenament conscient de la superioritat de l’eixèrcit atacant. Villarroel va propondre negociar una rendició que evitara majors pèrdues humanes i materials.

La decisió de resistir
La decisió final de prolongar la defensa va ser adoptada per les autoritats civils de la ciutat. Segons algunes cròniques de l’época, Casanova va afirmar actuar seguint una inspiració religiosa vinculada a la Verge de la Mercé, patrona de Barcelona.
La resistència es va prolongar fins al llímit de les possibilitats militars de la ciutat. Este episodi, encara que carregat de simbolisme posterior, va tindre conseqüències devastadores per a la població: destrucció, escassea i numeroses víctimes. La decisió de continuar la defensa front a un enemic clarament superior seguix sent objecte de debat entre historiadors.

L’assalt final i la capitulació
L’11 de setembre de 1714, les tropes borbòniques varen llançar l’assalt definitiu contra Barcelona. Durant els combats, Rafael de Casanova va resultar ferit, un fet que posteriorment es convertiria en un dels elements més representats en l’iconografia de l’episodi.
Davant la situació insostenible, es va solicitar una suspensió de les armes per a negociar la capitulació. Les conversacions varen permetre establir condicions relativament moderades per als responsables civils de la ciutat. L’acort incloïa l’indult per als membres de la Generalitat, encara que no per als responsables militars de la defensa.

El destí de Villarroel i els comandaments militars
Mentres els dirigents civils rebien garanties de clemència, la situació va ser distinta per als comandaments militars. El general Villarroel i varis dels seus oficials molts d’ells procedents de distints territoris de la monarquia varen ser arrestats i varen permanéixer anys encarcerats.
Este contrast reflectix la distinció habitual en els conflictes de l’época entre autoritats polítiques i responsables militars de la resistència armada. La capitulació de Barcelona va marcar el final efectiu de la Guerra de Successió en la península.

El destí de Rafael de Casanova
Llunt de ser eixecutat o condenat a mort, Rafael de Casanova va ser objecte de mides relativament moderades. Els seus bens varen ser embargats i se li va impondre residència vigilada en Sant Boi, a on vivia un dels seus fills.
En el pas dels anys, la situació es va ser normalisant. En 1719 va rebre una amnistia, lo que li va permetre retornar a Barcelona i eixercir lliurement com a advocat. Casanova va continuar la seua activitat professional durant anys i es va retirar finalment en 1737. Va fallir en 1743 a una edat alvançada per a l’época, despuix d’haver vixcut casi tres décades despuix del final de la guerra.

El símbol construït posteriorment
La transformació de Rafael de Casanova en símbol polític es va produir sobretot a partir del sigle XIX, en el context del romanticisme i de la construcció de narrativa històriques vinculades a l’identitat catalana.
L’image del conseller en cap ferit va ser reinterpretada com a representació de la resistència front a la derrota de 1714. Este procés de simbolisació va convertir un episodi històric concret en un element central de la memòria colectiva. En el temps, la figura de Casanova va passar a ocupar un lloc destacat en els actes commemoratius de la Diada.

Història i mit
El contrast entre la vida real de Casanova despuix de la guerra i la seua representació com a màrtir ilustra cóm els personages històrics poden ser reinterpretats per les generacions posteriors.
L’historiografia contemporànea sol distinguir entre el personage històric un juriste i dirigent municipal que va sobreviure al conflicte i el símbol polític que es va construir posteriorment entorn a la seua figura.
Este fenomen és comú en molts contexts històrics, a on determinades figures es convertixen en emblemes que transcendixen la seua biografia real.

Entre l’història i la memòria
Rafael de Casanova va ser una figura rellevant en els acontenyiments de 1714, pero el seu destí posterior mostra que no va ser el màrtir tràgic que a sovint es presenta en certs relats contemporàneus.
Va sobreviure a la guerra, va rebre una amnistia i va continuar la seua vida professional durant décades. L’image de l’héroe caigut pertany més al terreny de la construcció simbòlica que al dels fets històrics.
Analisar esta evolució permet comprendre cóm la memòria colectiva transforma episodis del passat en símbols polítics que influïxen en l’interpretació del present.

Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana