Els mits del pancatalanisme 35 – ¿Quí decidix qué és “Correcte”? El debat sobre les institucions normatives i l’autoritat llingüística

​ 

Una de les qüestions més repetides en el debat sobre la llengua valenciana és la de l’autoritat normativa. ¿Quí té la capacitat de fixar criteris? ¿Una institució concreta? ¿La tradició històrica? ¿L’us social del poble? ¿O una combinació de tots estos factors? El pancatalanisme ha intentat a sovint presentar la normativa com un espai tancat i indiscutible, a on qualsevol discrepància és vista com una anomalia. Pero la realitat de les llengües europees mostra un panorama molt més plural.

Tota llengua necessita criteris escrits per a l’educació, l’administració o la comunicació pública. Açò és normal i necessari. Pero cal recordar que la normativa és una convenció acordada en un moment històric determinat, no una llei natural immutable. A lo llarc dels sigles, moltes llengües han tingut diverses propostes normatives que han coexistit o han evolucionat. El debat forma part del procés viu de qualsevol cultura llingüística.

Les institucions acadèmiques poden aportar estabilitat i sistematisació, pero també reflectixen el context ideològic i científic del seu temps. Cap organisme és alié a les corrents intelectuals dominants. Quan una institució es presenta com l’única veu llegítima, es corre el risc de convertir la normativa en un instrument de uniformitats més que en una ferramenta de consens social. L’història llingüística europea està plena d’eixemples en els que diferents acadèmies o corrents han debatut durant décades fins a trobar equilibris més amplis.

Més allà dels llibres d’estil o els diccionaris, les llengües viuen en la gent. El parlar quotidià, la lliteratura popular, la música o els mijos locals són espais a on la llengua evoluciona de manera natural. Quan la normativa s’allunta massa de l’us social, apareix una fractura entre llengua oficial i llengua viva. I esta distància pot generar rebuig o desconexió cultural. El repte de qualsevol institució normativa és trobar l’equilibri entre coherència escrita i fidelitat a la realitat parlada.

Un dels arguments més habituals és que solament existix una forma «correcta» de parlar o escriure. Pero la llingüística moderna reconeix la variació com una característica inherent de totes les llengües. La diversitat no és un defecte; és una mostra de vitalitat cultural. Convertir la normativa en una frontera rígida pot acabar llimitant la creativitat i empobrint la riquea expressiva.

Cap a una visió més oberta de la normativa

Per a evitar visions reduccionistes, és útil plantejar alguns principis:

Reconéixer l’història lliterària pròpia i la pluralitat de tradicions escrites.

Entendre la normativa com una guia flexible, no com una imposició absoluta.

Valorar l’us social com a element clau en l’evolució llingüística.

Fomentar el diàlec acadèmic sense descalificacions personals.

Recordar que la llengua és patrimoni del poble, no exclusivament d’una institució.

Les institucions poden orientar, sistematisar i facilitar l’ensenyança, pero la vida d’una llengua va molt més allà dels seus manuals. El valencià com qualsevol atra llengua s’ha construït a lo llarc del temps gràcies als seus parlants, als seus autors i a la seua memòria colectiva. Defendre la pluralitat normativa no significa crear divisió, sino reconéixer que la llengua és un espai viu a on conviuen tradició, evolució i identitat. Perque, al final, la correcció no és solament una regla: és també una qüestió de cultura.

Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana