Els mits del pancatalanisme 15 – El sigle d’or valencià, Martorell, la llengua migeval i la capitalitat cultural del Regne

Quan els fets són massa grans per a manipular-los, el pancatalanisme opta per una estratègia distinta: dissoldre’ls, suavisar-los, dirigir-los o, directament, apropiar-li’ls. Això és exactament lo que ha fet en el Sigle d’Or valencià, la figura de Joanot Martorell, la llengua lliterària migeval i la capitalitat cultural del Regne de Valéncia.

En esta quinzena d’entregues exponem quatre manipulacions sistemàtiques i les seues veritats demolidores.

La manipulació del Sigle d’Or valencià: la renaixença que no volen que recordem

El Sigle d’Or valencià (sigles XIV–XVI) és, sense dubte, el major esplendor cultural de tota la Corona d’Aragó. Ni Barcelona, ni Girona, ni Perpinyà, ni cap ciutat catalana poden comparar-se culturalment en la Valéncia d’eixa época.

Valéncia va ser: la ciutat més poblada de la Corona, el centre lliterari més important d’Europa mediterrànea, una capital editorial en producció de llibres, un laboratori cultural de primer orde.

¿I qué fa el pancatalanisme?

Ho minimisa.

Ho mescla en lliteratura catalana.

Ho diluïx parlant de “lliteratura catalana migeval”.

Ho transforma en part d’un supost “espai cultural comú”.

És el mateix mecanisme de sempre: si no poden igualar-ho, ho absorbixen.

Joanot Martorell: el cavaller valencià que intenten convertir en català

No hi ha cas més escandalós que est. Martorell és valencià per naiximent, per estil, per llengua i per obra. Pero els manuals catalanistes, en un eixercici de fantasia lliterària, ho han transformat en un “autor català migeval”.

La veritat irrefutable:

Naix en Valéncia ciutat.

Pertany a la noblea valenciana.

El Tirant lo Blanch està escrit en llengua valenciana, segons múltiples pròlecs i testimonis.

L’obra descriu escenaris, costums i llenguage propi del Regne de Valéncia.

Martorell no va tindre cap víncul polític, jurídic ni institucional en Catalunya.

Pregunta clau:

Si Joanot Martorell és català… ¿per qué no apareix en cap document català migeval? Perque no ho és. Punt.

Les mentires sobre la llengua migeval: “català” és un anacronisme

Una de les manipulacions més freqüents en llibres de text catalans és parlar d’un supòsit “català migeval” que hauria segut la llengua comuna de la Corona d’Aragó.

Això és radicalment fals.

La realitat llingüística migeval és esta:

Els documents parlen de romançada valenciana, romançada aragonesa, romançada mallorquina…

El terme “llengua catalana” no apareix fins al sigle XIX.

Els autors valencians parlen de llengua valenciana, mai “catalana”.

Les diferències entre el valencià migeval i el català migeval són profundes en fonètica, lèxic i estructura.

Dir que Martorell o Ausias escrivien en “català antic” és una barbaritat tan gran com dir que Lope de Vega escrivia en “espanyol llatí”.

És una manipulació per a justificar la subordinació actual del valencià al català normativisant.

Valéncia, capital cultural mediterrànea: el fet que més els adolix

A finals del sigle XV, Valéncia no era solament una ciutat rica. Era una capital cultural internacional comparable a Florencia, Nàpols o Venècia.

Fets que els manuals catalanistes intenten ocultar:

Valéncia és líder en producció lliterària i tipogràfica.

Pionera en impressió (imprenta de Lambert Palmart).

Centre artístic incomparable (Dades, Osona, els Macip).

Referent teatral i poètic europeu.

Ciutat d’innovadors, navegants, traductors, diplomàtics i pensadors.

Catalunya, mentrestant, travessava un periodo de crisis política i econòmica profundes.

La diferència és tan abismal que solament pot solucionar-se d’una manera: reescrivint l’història.

I això és lo que intenten.

La manipulació és estratègia, la veritat és història

El Sigle d’Or valencià és massa gran. Martorell és massa valencià. La llengua migeval és massa clara. I la capitalitat cultural valenciana és massa evident.

No es pot enterrar un monument aixina. Ni es pot fer català allò que és valencià per dret i per història.

La veritat sempre acaba guanyant. I Valéncia sempre acaba alçant-se.

Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana