Els mits del pancatalanisme 14 – Jaume I, els Furs, la estratègia valenciana i els símbols que volen amagar

Quan no es té història pròpia suficient, es busca apropiar-li-la d’algú atrevit.

I això és exactament lo que ha fet el pancatalanisme durant décades: recopilar fragments del passat valencià, aragonés, mallorquí i sicilians per a presentar-los com la “essència catalana”.

En esta entrega desmontem quatre maniobres clau: la manipulació de la figura de Jaume I, l’orige real dels Furs, el paper internacional del Regne de Valéncia i els símbols que el catalanisme intenta borrar.

Jaume I: el rei que ells volen, pero que l’història no els dona.

En els llibres de text catalans, Jaume I apareix com si fora una espècie de “pare fundador” d’una Catalunya gran i poderosa.

Pero la documentació és clara i irrefutable:

Jaume I no va ser rei de Catalunya… perque Catalunya no tenia rei.

Catalunya no era un regne, sino un conjunt de comtats sense sobirania pròpia.

El rei era rei d’Aragó i, a partir de 1238, rei del Regne de Valéncia.

Tres punts que deixen sense relat:

En la Crònica, Jaume I diferència de manera explícita “el Regne de Valéncia” dels comtats catalans.

La seua obra, la seua vida i les seues institucions més alvançades les crea en Valéncia.

Mai s’autodenomina “rei dels catalans”, ni existix cap document que ho faça.

La manipulació catalanista transforma a Jaume I en alguna cosa que mai va ser: un rei català.

Una mentira històrica monumental.

L’orige real dels Furs: dret valencià pur, no extensió catalana.

El pancatalanisme intenta fer creure que els Furs del Regne de Valéncia són una còpia del dret català o una extensió natural d’una suposta “unitat jurídica” migeval.

Pero això és radicalment fals.

Veritats demolidores:

Els Furs es redacten ex professe per al Regne de Valéncia despuix de la conquista de 1238.

No provenen dels Usatges de Barcelona.

Regulaven institucions que no existien en Catalunya: El Justícia, Els Jurats, La Junta de Contrafurs, El sistema fiscal valencià.

Eren tan alvançats que juristes italians i occitans varen viajar expressament per a estudiar-los.

Els Furs són un còdic jurídic estatal, propi d’un regne.

Catalunya mai va tindre ni Furs, ni regne, ni dret d’Estat.

El paper internacional del Regne de Valéncia: una potència ignorada pel catalanisme.

Valéncia no solament va tindre un Sigle d’Or lliterari.

També va tindre un Sigle d’Or comercial, marítim i diplomàtic.

Alguns fets silenciats en els manuals catalans:

El port de Valéncia va ser el més actiu de tota la Corona d’Aragó en el sigle XV.

Comerciants valencians varen establir rutes comercials en Bruixes, Gènova, Tunis i Aleixandria.

Les taules de canvi valencianes varen inspirar models financers europeus.

Artesans valencians exporten ceràmica, seda, llibres i teles de lux.

Famílies valencianes ocupen càrrecs administratius en Sicília i Cerdenya.

Mentres Catalunya vivia guerres civils, crisis demogràfiques i decadència econòmica,

Valéncia es convertia en una ciutat rica, ordenada, cosmopolita i influent.

I això el catalanisme modern no pot soportar.

Els símbols valencians que intenten ocultar: la batalla de l’image.

Per a crear una identitat falsa, cal destruir o insensibilisar la verdadera.

Per això, els símbols valencians són un objectiu prioritari del pancatalanisme.

Els quatre símbols que més els molesten:

La Senyera Coronada

Perque és la prova més contundent de que Valéncia és regne, no regió catalana.

L’escut del Regne de Valéncia

Perque mostra l’identitat heràldica pròpia, diferent de la catalana.

La Real Senyal d’Aragó (les quatre barres)

Perque demostra que el símbol és dinàstic, no català.

La figura de Sant Vicente Ferrer.

Patró universal valencià, sistemàticament ignorat en els manuals catalanistes perque no encaixa en el relat.

Conclusió: la veritat és massa forta per a ser borrada. Per molt que conten contes, per molt que manipulen mapes, per molt que inventen terminologia, per molt que reinterpreten reis, llibres i llengües, l’història sempre acaba tornant al seu lloc.

Valéncia té: rei propi, dret propi, símbols propis, llengua pròpia, lliteratura pròpia, i una identitat pròpia.

No som una nota al peu en cap proyecte pancatalanista.

Som un poble de veres. 

Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana