Els mits del pancatalanisme 13 – El “País Valencià”, la llengua subordinada, la resistència del sigle XX i el futur que nos espera
El procés de catalanisació que determinats grups han impulsat en Valéncia durant els últims 70 anys no és espontàneu ni cultural: és una estratègia política.
I com tota estratègia, té fases: inventar un nom, reescriure una llengua, minar l’identitat i substituir-la per una atra més convenient al proyecte pancatalanista.
En esta tretzena entrega exponem tres manipulacions fonamentals i un full de ruta clar per al futur.
“País Valencià”: un invent polític per a borrar el Regne de Valéncia
La denominació “País Valencià” és hui utilisada en alguns àmbits polítics i culturals com si fora natural o històrica.
Pero és una fantasia moderna.
La veritat és esta:
No apareix en cap document migeval.
No apareix en la Crònica de Jaume I.
No apareix en els Furs.
No apareix en mapes, pergamins o cròniques.
No és utilisada per cap rei ni institució del Regne.
La denominació genuïna i oficial del nostre territori sempre ha segut:
REGNE DE VALÉNCIA
El terme “País Valencià” sorgix en el sigle XX, promogut per sectors catalanistes que buscaven: deslligar Valéncia del seu passat real, crear un marc polític neutre, convertir-ho en part d’una entitat artificial: els Països Catalans.
És un nom creat per a deshistorisar-nos.
Per a convertir-nos en una “regió cultural catalana”.
Per a arrancar-nos la memòria.
I per això resulta inacceptable.
Convertir el valencià en dialecte: l’objectiu més agressiu del pancatalanisme.
Si tinguérem que resumir la manipulació llingüística en una frase seria esta: fer del valencià un dialecte del català central.
¿Cóm ho han intentat?
- a) Uniformisant la normativa
L’AVL ha adoptat un model casi idèntic al del Institut d’Estudis Catalans, substituint formes genuïnes valencianes per formes catalanes:
nosaltres → nosatres
sortir → eixir
altra → atra (pronunciació aliena)
Avui→ hui
I un llarc etcétera que nos profundisa en el català i nos allunta del valencià popular.
- b) Eliminant paraules valencianes vives
Centenars de paraules genuïnes valencianes són excloses, ridiculisades o marcades com a “coloquials”.
- c) Imponent una grafia aliena
La elle geminada i atres artificis, que mai han format part de la tradició valenciana, són imposts per a acostar-nos al català escrit.
- d) Creant un relat “científic” fals
La suposta “unitat llingüística” no és una descripció de la realitat: és un dogma polític.
Per molt que ho repetixquen, el poble valencià sap parlar.
I no parla català: parla valencià.
La resistència valenciana del sigle XX: quan el poble va dir “basta”
El pancatalanisme va creure que la catalanisació de Valéncia seria ràpida i indolora.
Pero no varen contar en el poble.
Entre els anys 70 i 90, la resistència valenciana va explotar:
Mils de valencians varen eixir al carrer per a defendre la Senyera Coronada.
Es denuncia el catalanisme en universitats i instituts.
Naixen periòdics, editorials i colectius valencianistes.
S’impedix l’intent de substituir la bandera valenciana per la senyera quatribarrada.
S’elaboren manifests intelectuals defenent la llengua valenciana com a idioma propi.
S’evita l’inclusió oficial de Valéncia en “els Països Catalans”.
La batalla cultural valenciana en este periodo és una de les majors demostracions de dignitat popular d’Europa.
I encara hui resona.
Guia per a blindar l’identitat valenciana en el futur
L’història es pot defendre.
La llengua es pot salvar.
L’identitat es pot reforçar.
Pero fa falta voluntat, estratègia i claritat.
Quatre llínees d’acció imprescindibles:
Reforçar el valencià genuí.
Recuperar l’us, l’ensenyança i la normativa pròpia.
Sense catalanismes.
Sense complexos.
Reescriure els llibres de text valencians
Per a contar la veritat:
El Regne de Valéncia existix.
Catalunya mai va ser un regne.
La Corona d’Aragó no és catalano-aragonesa.
Jaume I no va ser “rei dels catalans”.
Crear institucions culturals valencianes potents
Museus, archius, centres d’estudi, mijos audiovisuals, editorial pròpia.
Creure en Valéncia
El futur del valencianisme no és polític: és cultural, llingüístic i popular.
I quan un poble creu en sí mateixa, és invencible.
El futur és nostre, si no ho deixem en mans d’uns atres.
Valéncia no és un invent modern.
No és una regió cultural catalana.
No és una variant dialectal.
No és una pàgina en blanc.
Valéncia és Regne, és llengua, és memòria, és un poble.
I és hora de dir alt i clar: No tornarem a permetre que ningú escriga la nostra història per nosatros.
Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana
0 Comentarios