Els mits del pancatalanisme 68 – El Regne de Valéncia en el sigle XIII: lleis, repoblament i pluralitat dins de la Corona d’Aragó

La creació del Regne de Valéncia en el sigle XIII representa un dels episodis més significatius de l’expansió mediterrànea impulsada per Jaume I. Llunt de constituir una simple prolongació territorial d’atres dominis, Valéncia va nàixer com una entitat política diferenciada dins de la Corona d’Aragó, dotada de lleis pròpies, institucions específiques i una organisació social marcada per la pluralitat.
Comprendre la naturalea del nou regne exigix analisar tres elements fonamentals: el seu marc jurídic, els processos de repoblament i l’equilibri institucional que va definir la seua integració dins de la monarquia.

La fundació d’un nou regne
Despuix de la conquista de la ciutat de Valéncia en 1238, Jaume I va optar per crear una nova estructura política en lloc d’incorporar el territori conquistat a algun dels regnes ya existents. Esta decisió no va ser casual. La fundació del Regne de Valéncia responia a una estratègia destinada a consolidar el poder real i garantisar un equilibri entre els distints territoris de la Corona.
El nou regne va quedar definit jurídicament a través dels Furs de Valéncia, un conjunt normatiu que regulava la vida política, econòmica i social del territori. Estos furs otorgaven personalitat jurídica pròpia al regne i establien un sistema institucional diferenciat, en corts, justícia i administració pròpies.
L’existència d’una llegislació específica demostra que Valéncia no va ser concebuda com una mera extensió d’un atre territori, sino com una entitat política singular dins de l’estructura composta de la Corona d’Aragó.

Els Furs de Valéncia i la pluralitat jurídica
Els Furs varen constituir un dels pilars fonamentals del nou regne. Inspirats en tradicions jurídiques europees i adaptats a les necessitats locals, estos texts definien drets, obligacions i formes de govern que diferenciaven clarament a Valéncia d’atres territoris de la Corona.
El model jurídic valencià reflectia la diversitat social del regne. Nobles, eclesiàstics, burguesos i llauradors participaven en una estructura política a on el pacte i l’equilibri institucional eixercitaven un paper essencial. La monarquia no eixercia un poder absolut, sino que devia negociar en les institucions pròpies del territori.
Esta pluralitat jurídica evidència el caràcter descentralisat de la Corona d’Aragó i desmonta visions simplificadores que presenten el conjunt com una unitat política homogénea.

Repoblament i diversitat social
Un dels aspectes més complexos del sigle XIII valencià va ser el procés de repoblament més tart de la conquista. El nou regne es va configurar per mig de l’arribada de pobladors procedents de distints territoris, aixina com per la permanència de comunitats preexistents baix diverses condicions jurídiques.
La societat valenciana migeval va ser, per tant, el resultat d’una combinació d’influències culturals, econòmiques i demogràfiques. La distribució de terres, regulada a través de cartes de població i registres administratius, va contribuir a configurar un mosaic social caracterisat per la coexistència de diferents tradicions.
Este procés històric mostra que el Regne de Valéncia no va nàixer com una realitat uniforme, sino com un espai plural a on convivien múltiples identitats dins d’un marc jurídic comú.

Valéncia dins d’una monarquia composta
L’integració del Regne de Valéncia en la Corona d’Aragó no va supondre la pèrdua de la seua autonomia institucional. De la mateixa manera que Aragó, Mallorca o els territoris comtals, Valéncia mantenia les seues pròpies corts i un sistema llegislatiu independent.
El monarca devia respectar els furs i negociar en les institucions locals, lo que reforçava el caràcter pactista de la monarquia. Esta estructura plural permetia la coexistència de distints models polítics baix una mateixa corona sense necessitat d’una uniformitat administrativa.
La Corona d’Aragó funcionava, aixina, com una suma de regnes i territoris diversos, units per la figura del monarca pero diferenciats en les seues lleis i tradicions.

Interpretacions historiogràfics i debats contemporàneus
En el pas del temps, la naturalea jurídica i política del Regne de Valéncia ha segut objecte de múltiples interpretacions historiogràfics. Algunes corrents han subrallat la seua singularitat institucional, mentres que unes atres han tendit a integrar-ho dins de marcs culturals més amplis.
El debat no es llimita a qüestions termològiques; reflectix distintes maneres d’entendre la relació entre llengua, territori i poder polític en l’Edat Mija. La documentació del sigle XIII, no obstant, mostra en claritat l’existència d’un regne en personalitat pròpia, dotat de lleis específiques i d’una organisació institucional diferenciada.
Analisar estes fonts permet recuperar la complexitat històrica del procés de formació valencià més allà de llectures simplificadores.

El Regne de Valéncia com a espai d’equilibri polític
La creació del nou regne també va respondre a una estratègia d’equilibri dins de la Corona. En establir Valéncia com a entitat pròpia, Jaume I evitava reforçar en excés a atres territoris i consolidava un model polític basat en la diversitat.
Este equilibri va ser clau per al desenroll posterior del regne, que es va convertir en un dels centres econòmics i culturals més dinàmics del Mediterràneu occidental durant els sigles següents.
La pluralitat institucional i social del sigle XIII va assentar les bases de la futura Edat d’Or valenciana, demostrant que la fortalea del territori residia precisament en la seua diversitat.

Pluralitat, lleis i construcció històrica
El Regne de Valéncia del sigle XIII va ser una creació política singular dins de la Corona d’Aragó, caracterisada per la seua llegislació pròpia, el seu complex repoblament i la seua pluralitat institucional. Llunt de ser una extensió homogénea d’atres territoris, Valéncia va nàixer com un regne en identitat jurídica definida i en una estructura social diversa.
Comprendre esta realitat històrica permet situar els debats actuals dins d’un marc més ampli, a on la pluralitat política migeval apareix com un dels elements fonamentals per a entendre l’evolució de la Corona d’Aragó.
L’estudi del sigle XIII valencià no solament allumena el passat, sino que també ajuda a comprendre cóm s’han construït les narratives historiogràfics que seguixen influint en la percepció contemporànea de l’història mediterrànea.

Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana