Els mits del pancatalanisme 8 – Ausias, Martorell, la senyal Real i la batalla que continua

BLOG

Escrito por Pedro Fuentes Caballero

Pedro Fuentes Caballero es un autodidacta y articulista valenciano. Es el presidente de la Asociación Cultural Roc Chabàs-La Marina de Dénia. Ha estado o está afiliado a diferentes entidades valencianistas desde que tenía veintisiete años. En todos esos años ha participado en el mundo cultural valenciano y siempre ha defendido la identidad valenciana. Desde 2025 es Académico Correspondiente por Dénia (Alicante) en la Real Academia de Cultura Valenciana.

1 de enero de 2026

Els mits del pancatalanisme 8 – Ausias, Martorell, la senyal Real i la batalla que continua

 

Si el pancatalanisme tinguera un enemic mortal, serien els documents. Perque just allí a on senyala l’història, es derroquen les seues fantasies ideològiques.

En esta octava entrega, abordem quatre punts que són dinamita pura contra el relat catalaniste: els dos jagants lliteraris valencians -Ausias i Martorell-, la Senyal Real d’Aragó, la manipulació dels llibres de text catalans, i el gran repte: la batalla cultural valenciana del sigle XXI.

 

Ausias March i Joanot Martorell: dos jagants valencians que el catalanisme intenta apropiar-se

Poques apropiació són tan descarades com esta. El pancatalanisme ha intentat, per terra, mar i aire, que Ausias March i Joanot Martorell apareguen com a escritors “catalans” en manuals i discursos.

Pero els fets parlen per sí mateixos.

Ausias March: Naix en Gandia, Regne de Valéncia.

Es auto definí com a “poeta valencià”.

La seua llengua és valenciana claríssimament, no català migeval.

Tota la seua vida i obra s’inscriu en el context valencià, no català.

Dir que Ausias és català és tan absurt com dir que Miguel Hernàndez és murcià per haver naixcut prop de la frontera.

Joanot Martorell:

Autor del Tirant lo Blanch, la nostra alegria universal.

Cavaller valencià, naixcut en Valéncia ciutat.

El seu estil, sintaxis i lèxic són inequívocament valencians.

El pròlec del Tirant deixa claríssim que és en llengua valenciana, no catalana.

L’UNESCO reconeix el Tirant lo Blanch com a obra fundacional de la lliteratura europea, i és obra valenciana, no “catalana-cristiana” com alguns manuals catalans han aplegat a inventar.

La pregunta és: Si Catalunya tinguera grans autors migevals propis, ¿els necessitarien furtar de nosatres?

 

La Senyal Real: l’orige que desmonta totes les seues fantasies

Un dels pilars del pancatalanisme és atribuir l’orige de les quatre barres al territori català, com si anaren una “bandera nacional catalana ancestral”.

Pero l’historiografia séria diu just lo contrari.

Realitats documentades:

La Senyal Real és emblema de la Casa d’Aragó, no d’un territori català.

Les barres són un símbol dinàstic, no territorial.

Són utilisades pel rei i les seues possessions, i adoptades pel Regne de Valéncia, Mallorca, Cerdenya i Sicília.

Catalunya, al no ser un regne, no tenia bandera pròpia en l’Edat Mija.

Per això, el pancatalanisme modern intenta reescriure l’història per a fer passar un símbol real per català, cosa que no resistix ni un minut de rigor documental.

La Senyal és d’Aragó. La Senyera Coronada és de Valéncia. I Catalunya no va tindre bandera pròpia fins al sigle XIX.

Punt.

 

La manipulació dels llibres de text catalans: l’ingenieria cultural més gran de l’Estat

Si algun dia es volguera escriure un llibre sobre manipulació educativa en Europa, el cas català seria capítul obligat.

Durant décades, els llibres de text catalans han ensenyat: un “Regne de Catalunya” inexistent, una “Corona Catalano-Aragonesa” inventada, una senyera “nacional catalana” migeval, Ausias i Martorell com a “autors catalans”, una unitat llingüística que mai ha existit de forma natural, la suposta “nació catalana” com a protagonista de tota la Mediterrànea.

És una reeducació sistemàtica destinada no a ensenyar història, sino a crear una identitat política artificial.

El problema és que esta manipulació acaba contaminant universitats, documentals, mijos, revistes i discursos polítics que reproduïxen la mentira com si fora ciència.

Mentrestant, les institucions valencianes han callat massa a sovint. I eixa és la gran batalla pendent.

 

La batalla cultural valenciana del sigle XXI:

recuperar lo nostre sense complexos

La veritat és que la batalla no és solament històrica: és cultural i present. I Valéncia té l’oportunitat -i l’obligació moral- de liderar la defensa del seu patrimoni.

¿Qué devem fer com a poble?

Recuperar i posar en valor els clàssics valencians

Ausias, Martorell, Roig, March, Villena, Escacs d’Amor, Vinatea… Publicar-los, difondre’ls, explicar-los en les escoles.

Reivindicar la Senyera Coronada com lo que és: un símbol d’Estat

Sense substitucions, sense rebaixes, sense invents polítics.

Revisar i corregir el relat educatiu valencià

No podem seguir ensenyant un valencià catalanisat ni una història amputada.

Crear una política cultural valenciana forta i valent

Museus, documentals, webseries, llibres, guies, exposicions i rutes històriques. La cultura valenciana no pot estar en mans d’uns atres.

Tornar a creure en la nostra llengua

El valencià genuí és un tesor. I un poble que pert la seua llengua, pert la seua ànima.

La batalla cultural valenciana del futur no és contra ningú. És a favor nostre.

La veritat sempre torna, i Valéncia també

La manipulació pot durar una década. El silenci, potser dos. Pero la veritat dura sigles.

Els valencians tenim una història forta, una llengua pròpia, una lliteratura jaganta i una identitat irrompible. Som un poble que ha superat reis, guerres, imperis i manipuladors. I hui tenim més motius que mai per a reivindicar la nostra essència.

 

 

Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana

Entradas anteriores

0 Comentarios

Enviar un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *