Els mits del pancatalanisme 65 – La llengua de Jaume I: Documents, cròniques i realitat llingüística en el sigle XIII

Un dels debats més recurrents dins de l’interpretació del passat migeval gira entorn a la llengua utilisada en temps de Jaume I. En freqüència es proyecten sobre el sigle XIII categories llingüístiques modernes, com si existiren estàndarts definits o identitats nacionals clarament delimitades. No obstant, la documentació migeval mostra un panorama molt més complex i dinàmic.
Comprendre cóm s’escrivia i cóm es parlava en l’época exigix situar-se en el context cultural del Mediterràneu migeval.

Un món llingüístic en transició
En el sigle XIII convivien vàries llengües i registres. El llatí seguia sent la llengua jurídica i eclesiàstica per excelència, mentres que les llengües romanç peninsulars començaven a consolidar-se en l’escritura administrativa i lliterària.
Les cròniques i documents relacionats en Jaume I reflectixen este procés de transició. L’us de llengües romanç en texts oficials no responia a identitats nacionals, sino a l’evolució natural del llenguage i a la necessitat de comunicar-se en una societat cada volta més àmplia.

El “Llibre dels Fets” i la llengua de la cort
El Llibre dels Fets, atribuït al propi monarca, constituïx un dels testimonis més rellevants per a estudiar la llengua del periodo. La seua redacció mostra traces pròpies de la romançada utilisada en la cort i en els territoris de la Corona d’Aragó, dins d’una tradició lliterària compartida en l’àmbit mediterràneu.
Els filòlecs coincidixen que la llengua migeval no pot classificar-se en les etiquetes rígides actuals. Les variants llingüístiques eren fluïdes i estaven en constant evolució.

Valéncia i la formació d’una tradició escrita pròpia
Despuix de la conquista de Valéncia, la creació de noves institucions i documents jurídics va impulsar el desenroll d’un llenguage administratiu adaptat al nou regne. Els Furs i atres texts llegals mostren cóm el romanç utilisat es va consolidar dins d’un marc polític propi.
Este procés va contribuir a la formació d’una tradició escrita vinculada a l’identitat institucional del Regne de Valéncia, reflectint la diversitat llingüística característica de la Corona d’Aragó.

¿Llengua nacional o pràctica migeval?
Parlar d’una llengua nacional en el sigle XIII implica traslladar conceptes contemporàneus a un periodo a on les identitats polítiques es basaven en la fidelitat dinàstica i en les institucions forals.
Les llengües romançades eren ferramentes de comunicació i d’administració, no símbols nacionals en el sentit modern. La coexistència de llatí, romançada i atres influències llingüístiques demostra que la realitat migeval era essencialment plural.

Claus per a entendre el debat llingüístic
Per a analisar la llengua de Jaume I en perspectiva històrica convé recordar: El llatí i les romançades varen coexistir durant sigles en distints àmbits. Les etiquetes llingüístiques actuals no reflectixen plenament la realitat migeval. L’escritura administrativa va evolucionar junt en les noves institucions polítiques. La Corona d’Aragó va ser un espai d’intercanvi cultural i llingüístic constant. Interpretar el sigle XIII des de categories nacionals modernes pot generar anacronisme.

Llengua viva, identitat en construcció
La llengua utilisada en temps de Jaume I reflectix una societat en transformació, a on la tradició llatina convivia en noves formes romançades que s’adaptaven a les necessitats polítiques i culturals del moment.
Més que una llengua nacional definida, el sigle XIII mostra un procés d’evolució llingüística que va acompanyar la construcció institucional dels distints regnes de la Corona d’Aragó. Perque l’història de les llengües no naix de fronteres polítiques modernes, sino del contacte continu entre pobles, institucions i cultures.
 

Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana