Els mits del pancatalanisme 83 – Pau Claris i el supost “crim d’Estat”: quan el mit substituïx a l’història

En el debat historiogràfic català contemporàneu s’ha instalat, en creixent insistència, una narrativa que presenta la mort de Pau Claris com un supost “crim d’Estat espanyol”. Segons esta versió, el president de la Generalitat hauria segut enverinat per agents de la monarquia hispànica més tart de la proclamació de l’anomenada República Catalana de 1641.

El problema d’este relat no és el seu dramatisme, sino l’absoluta falta de proves històriques que ho respalen. Nos trobem, més be, davant un eixemple clàssic de cóm determinats episodis del passat es reinterpreten per a alimentar discursos polítics contemporàneus.

Un episodi històric convertit en símbol
Pau Claris s’ha convertit en una figura emblemàtica dins de certs relats nacionalistes. No obstant, l’història real d’aquells acontenyiments dista prou de la versió simplificada que hui es repetix en alguns discursos mediàtics.
En giner de 1641, en plena Guerra dels Segadors, Claris va proclamar una efímera República Catalana. Aquella proclamació a penes va durar uns dies. La situació militar i política era insostenible: les tropes de la monarquia hispànica alvançaven i el desorde intern amenaçava en desbordar el territori.
La solució adoptada per Claris no va ser consolidar aquella república, sino posar Catalunya baix la sobirania del rei de França, Lluís XIII. És dir, substituir l’autoritat dels Austries per la d’una potència estrangera. Este gir polític revela fins a quin punt la proclamació republicana va ser, en realitat, un moviment tàctic dins d’un conflicte bèlic més ampli.

La mort de Pau Claris es va produir poques semanes despuix, en febrer de 1641. Com ocorria en freqüència en l’Europa del sigle XVII, el seu decés va generar rumors de tot tipo. La medicina de l’época era llimitada i les morts repentines de personages públics solien donar lloc a sospites d’enverinament, conspiracions o intrigues palatines.
No obstant, la documentació històrica disponible és extremadament escassa. L’única referència que sol citar-se és una frase continguda en una carta de l’embaixador francés, en la que apareix l’expressió francesa “on a empoisonné parell un lavement”.
El problema és que esta frase admet vàries interpretacions possibles. Depenent de cóm es traduïxca, pot significar “s’ha enverinat per mig d’una llavativa”, “li han enverinat” o inclús “li hem enverinat”. L’ambigüitat llingüística és evident i, des de després, no constituïx una prova concloent de cap assessinat polític.
A pesar d’això, alguns discursos contemporàneus han transformat esta vaga referència en la suposta evidència d’un crim d’Estat perfectament planificat.

Si s’analisa el context estratègic d’aquell moment, l’hipòtesis de l’assessinat atribuït a la monarquia hispànica resulta encara més problemàtica.
Despuix d’entregar Catalunya a França, Pau Claris va deixar de ser un actor polític útil contra Espanya. El conflicte principal ya no enfrontava a la Generalitat en la monarquia hispànica, sino a Espanya en França en el marc de la gran rivalitat europea del sigle XVII.
En eixe nou escenari, la figura de Claris podia resultar inclús més incómoda per a l’administració francesa que per a Madrit. Catalunya havia passat a convertir-se en un territori baix tutela francesa, i els interessos polítics de París no sempre coincidien en els de les èlits locals que havien promogut el tumult.
Esta senya, freqüentment omés en els relats simplificats, demostra que la suposta autoria espanyola de l’enverinament dista molt de ser l’única possibilitat, si és que realment va haver enverinament.

La construcció d’héroes i màrtirs forma part de molts relats nacionals. En ocasions, figures històriques complexes són reinterpretades per a encaixar en narratives polítiques posteriors.
El cas de Pau Claris sembla respondre a esta dinàmica. Transformar la seua mort en un assessinat polític perpetrat per el “enemic” contribuïx a reforçar un relat èpic del conflicte. Pero des del punt de vista historiogràfic, convertir rumors en certees no és investigació històrica, sino propaganda retrospectiva.
L’història de la Guerra dels Segadors és, en realitat, molt més complexa: conflictes socials, rivalitats internacionals, tensions fiscals, lluites internes entre faccions… Reduir-la a un drama nacional protagonisat per un màrtir enverinat simplifica un procés històric profundament intrincant.

L’historiografia séria es basa en documents, anàlisis crític de fonts i contextualisació històrica. Quan una hipòtesis carix de proves sòlides, deu presentar-se com lo que és: una possibilitat especulativa, no una veritat establida.
El supost enverinament de Pau Claris pertany, per ara, al terreny de les conjectura. Convertir-ho en un “crim d’Estat” provat és un eixercici de reinterpretació política del passat.
Potser el verdader problema no siga la mort de Claris, sino la tendència contemporànea a transformar episodis històrics ambigus en relats ideològics perfectament definits.
Perque quan l’història s’utilisa com a arma política, el rigor sol ser la primera víctima.

Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana