Els mits del pancatalanisme 65 – La llengua de Jaume I: Documents, cròniques i realitat llingüística en el sigle XIII

Un dels debats més recurrents dins de l’interpretació del passat migeval gira entorn a la llengua utilisada en temps de Jaume I. En freqüència es proyecten sobre el sigle XIII categories llingüístiques modernes, com si existiren estàndarts definits o identitats nacionals clarament delimitades. No obstant, la documentació migeval mostra un panorama molt més complex i dinàmic.
Comprendre cóm s’escrivia i cóm es parlava en l’época exigix situar-se en el context cultural del Mediterràneu migeval.

Un món llingüístic en transició
En el sigle XIII convivien vàries llengües i registres. El llatí seguia sent la llengua jurídica i eclesiàstica per excelència, mentres que les llengües romanç peninsulars començaven a consolidar-se en l’escritura administrativa i lliterària.
Les cròniques i documents relacionats en Jaume I reflectixen este procés de transició. L’us de llengües romanç en texts oficials no responia a identitats nacionals, sino a l’evolució natural del llenguage i a la necessitat de comunicar-se en una societat cada volta més àmplia.

El “Llibre dels Fets” i la llengua de la cort
El Llibre dels Fets, atribuït al propi monarca, constituïx un dels testimonis més rellevants per a estudiar la llengua del periodo. La seua redacció mostra traces pròpies de la romançada utilisada en la cort i en els territoris de la Corona d’Aragó, dins d’una tradició lliterària compartida en l’àmbit mediterràneu.
Els filòlecs coincidixen que la llengua migeval no pot classificar-se en les etiquetes rígides actuals. Les variants llingüístiques eren fluïdes i estaven en constant evolució.

Valéncia i la formació d’una tradició escrita pròpia
Despuix de la conquista de Valéncia, la creació de noves institucions i documents jurídics va impulsar el desenroll d’un llenguage administratiu adaptat al nou regne. Els Furs i atres texts llegals mostren cóm el romanç utilisat es va consolidar dins d’un marc polític propi