Els mits del pancatalanisme 55 – Furs, decrets i conceptes polítics: ¿Es va buscar destruir una identitat nacional en 1714?

Un dels debats més freqüents sobre el final de la Guerra de Successió gira entorn a les conseqüències polítiques que varen seguir a la victòria borbònica. En alguns relats actuals s’afirma que les mides adoptades despuix de 1714 varen tindre com a objectiu eliminar una suposta identitat nacional prèvia. No obstant, numerosos historiadors senyalen que per a comprendre aquells acontenyiments és imprescindible situar-se en el marc jurídic i mental del sigle XVIII, molt distint al dels nacionalisme contemporàneus.

El sistema foral i la seua abolició: context polític de l’Antic Règim
Despuix de la guerra, els Decrets de Nova Planta varen posar fi al sistema institucional foral que havia caracterisat a diversos territoris de la Corona d’Aragó. Estes reformes s’inserten dins d’un procés més ampli de centralisació monàrquica, comuna en moltes monarquies europees de l’época.
La majoria d’estudis acadèmics coincidixen que les categories de “identitat nacional” tal com s’entenen hui no formaven part del llenguage polític habitual del sigle XVIII. Les decisions s’interpretaven llavors principalment en térmens de fidelitat dinàstica, organisació administrativa i equilibri de poder dins de la monarquia.

Jurament, llealtat i cultura política del sigle XVIII
En 1702, Felip V va jurar les lleis i constitucions vigents, seguint una pràctica habitual dins del sistema pactista de l’Antic Règim. Durant la guerra, no obstant, distints territoris varen canviar de respal dinàstic en funció d’aliances polítiques i militars.
Des de la perspectiva jurídica de l’época, el conflicte s’entenia en gran medida com una qüestió de llealtat al monarca llegítim. Les mides posteriors a la victòria borbònica es varen justificar oficialment com a castics polítics derivats de la rebelió contra l’autoritat real, més que com a accions dirigides contra una identitat colectiva definida en térmens nacionals moderns.

¿Estats enfrontats o una única monarquia?
Un atre punt rellevant del debat historiogràfic és la naturalea jurídica de la Monarquia Hispànica. Per a molts especialistes, no existia una relació entre estats independents en sentit contemporàneu, sino una estructura composta per distints regnes baix una mateixa corona.
En eixe marc, les sancions polítiques posteriors a la guerra es varen interpretar com a decisions internes dins d’una mateixa monarquia, vinculades a compromisos personals i colectius de fidelitat dinàstica.

El resorgiment posterior dels discursos nacionals
Les interpretacions que utilisen categories nacionals per a explicar els fets de 1714 solen aparéixer en major força a partir del sigle XIX, en un context europeu marcat pel romanticisme i el naiximent dels nacionalisme polítics. Figures com Enric Prat de la Riba o corrents intelectuals posteriors varen reinterpretar episodis del passat migeval i modern des de marcs ideològics propis del seu temps.
Este procés no va ser exclusiu d’un territori: va ocórrer en molts llocs d’Europa, a on acontenyiments de l’Antic Règim es varen reinterpretar a la llum de noves idees sobre nació i identitat.

Claus per a entendre el debat historiogràfic
Per a analisar este episodi en perspectiva històrica, convé recordar:
Les categories polítiques del sigle XVIII estaven basades en la fidelitat dinàstica més que en identitats nacionals modernes.
L’abolició de privilegis forals es va justificar oficialment com a conseqüència de la guerra i de la reorganisació administrativa.
La Monarquia Hispànica funcionava com una estructura composta baix una mateixa corona, no com a estats sobirans independents.
Les llectures nacionalistes de l’episodi es varen desenrollar sobretot en sigles posteriors, dins de nous contexts ideològics.
L’historiografia actual continua debatent matisos i significats d’estes transformacions.

Comprendre el sigle XVIII des de les seues pròpies categories
El final de la Guerra de Successió va supondre canvis profunts en l’organisació política de la monarquia, pero interpretar-los exclusivament a través de conceptes nacionals moderns pot generar anacronisme. Les fonts de l’época reflectixen un llenguage centrat en la llealtat, l’honor i l’estructura jurídica de l’Antic Règim.
Analisar estos fets des del seu propi context històric no elimina el debat contemporàneu, pero permet entendre millor per qué les interpretacions han evolucionat en el temps.
Perque l’història no solament depén de lo ocorregut, sino també de les categories en les que cada época decidix explicar-ho.

Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana