Els mits del pancatalanisme 54 – 1714 i el lloc de Barcelona: Eixèrcits, identitats i el llenguage polític del seu temps

L’episodi final de la Guerra de Successió, el lloc i caiguda de Barcelona en 1714, ha segut objecte de múltiples interpretacions a lo llarc dels sigles. Un dels punts més debatuts gira entorn a la composició dels eixèrcits enfrontats i al llenguage polític utilisat pels seus protagonistes.
Quan s’analisen les fonts de l’época, apareix una realitat complexa que difícilment encaixa en esquemes simplificats de blocs nacionals homogéneus.

Un eixèrcit format per múltiples procedències
Les forces que recolzaven a Felip V estaven integrades per contingents molt diversos. En elles varen participar tropes procedents de diferents territoris de la Monarquia Hispànica i també unitats estrangeres aliades dins del context europeu de la guerra.
Este caràcter multinacional no era excepcional en el sigle XVIII. Les guerres dinàstiques solien movilisar eixèrcits formats per soldats d’orígens variats, a on la llealtat al monarca o a una aliança política tenia més pes que les identitats nacionals modernes.
Alguns estudis també senyalen la presència de combatents naixcuts en territoris catalans dins d’abdós bandos, lo que reforça l’idea d’una guerra en divisions internes complexes.

El manament d’Antonio de Villarroel i el llenguage polític del sigle XVIII
En el bando defensor de Barcelona va destacar la figura del general Antonio de Villarroel. Les arenges i documents de l’época mostren un vocabulari polític propi de l’Antic Règim, a on térmens com a “nació”, “pàtria” o “Espanya” tenien significats distints als actuals.
La referència a lluitar “per tota la nació espanyola”, atribuïda a Villarroel en algunes fonts, refle