Els mits del pancatalanisme 32 – La manipulació dels mapes llingüístics: Cóm una image pot construir una realitat que mai ha existit

En l’era visual, una image pot tindre més força que mil pàgines d’història. I precisament ahí és a on el pancatalanisme ha trobat una de les seues ferramentes més eficaces: els mapes llingüístics reinterpretats per a crear la sensació d’una unitat política i cultural que no apareix en les fonts històriques. No parlem de cartografia científica, sino de representacions gràfiques dissenyades per a transmetre un relat ideològic concret.

Poder simbòlic d’un mapa

Quan una persona veu un mapa en un mateix color que comprén Valéncia, Catalunya i Balears, la primera impressió és clara: aparent unitat. El cervell interpreta ràpidament que existix una mateixa realitat homogénea. Pero tot mapa és una selecció: decidir qué es pinta, cóm es pinta i quins noms s’utilisen no és mai un acte inocent. Els mapes pancatalanistes solen ometre fronteres històriques, diferències administratives i denominacions tradicionals per a reforçar una idea expansiva que no es correspon en la pluralitat real del territori.

Cartografia científica o propaganda visual

La llingüística moderna utilisa mapes dialectals detallats, en zones de transició, variants fonètiques i diferències lèxiques. No obstant, moltes representacions difoses en rets o materials divulgatius simplifiquen radicalment esta complexitat. El resultat és un dibuix uniforme que transmet una conclusió prèvia: que existix una única llengua sense matisos ni identitats pròpies. Esta simplificació no és neutra i convertix una disciplina científica en una ferramenta narrativa destinada a influir en la percepció pública.

El cas valencià: quan el color substituïx l’història

En molts mapes, el territori valencià apareix integrat dins d’una mateixa etiqueta general, sense referències a la tradició lliterària valenciana, als clàssics o a la documentació històrica que sempre ha parlat de “llengua valenciana”. La conseqüència és sotil pero profunda: es crea la sensació de que la denominació pròpia és secundària o anecdòtica, quan en realitat forma part central de la memòria cultural del Regne de Valéncia. Un mapa no pot borrar sigles d’història, pero sí pot condicionar la manera en que les noves generacions perceben la realitat.

Falsa neutralitat dels colors

El problema no és representar semblances llingüístiques que existixen i s’estudien des de fa décades, sino presentar-les com una prova d’unitat política o identitària. Quan tots els territoris apareixen en un mateix color sense explicació contextual, el mapa deixa de ser descriptius i passa a ser prescriptius: li diu a l’espectador cóm deu entendre la realitat. Ahí és a on la cartografia deixa de ser ciència per a convertir-se en discurs.

Cóm desmontar el mit visual

Per a analisar críticament estos mapes, és útil fer-se algunes preguntes senzilles:

¿Inclouen referències històriques o solament categories modernes?

¿Mostren zones de transició o tot apareix uniforme?

¿Respecten les denominacions tradicionals dels territoris?

¿Expliquen el context o simplement presenten una conclusió gràfica?

Quan s’aplica este filtre, moltes representacions aparentment objectives revelen la seua càrrega ideològica.

L’història no cap en un sol color

Els mapes poden ajudar a comprendre el món, pero també poden simplificar-ho fins a deformar-ho. La realitat llingüística valenciana és rica, complexa i històricament documentada, molt més allà de qualsevol esquema cromàtic. Reduir l’identitat valenciana a un color dins d’un mapa uniforme és ignorar sigles de tradició, lliteratura i consciència pròpia. Perque els pobles no són taques sobre un paper: són història viva.

 Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana