Els mits del pancatalanisme 88 – Catalunya, els grecs i els tartessos: quan l’imaginació substituïx a l’història

En els últims anys han proliferat discursos que intenten proyectar l’identitat nacional contemporànea cap a époques remotes de l’Antiguetat. Un dels eixemples més cridaners és l’afirmació de que Catalunya tindria els seus orígens en la tradició helènica arribada a Empúries en el sigle VI a.C., i inclús que eixe supost llegat grec hauria dotat als catalans d’un inclinament històric cap a la democràcia i la tolerància, front a atres pobles peninsulars supostament marcats per la tradició “impositiva” del dret romà.
Este tipo d’afirmacions no pertanyen a l’àmbit de l’historiografia séria. Més be reflectixen una narrativa ideològica que intenta reinterpretar el passat antic per a justificar identitats polítiques modernes.

És cert que els grecs varen fundar la colónia de Emporion (Empúries) en el sigle VI a.C. Aquella ciutat va ser un enclavament comercial situat en la costa mediterrànea que va permetre l’intercanvi cultural i econòmic entre el món grec i els pobles indígenes de la zona.
No obstant, convertir eixe episodi històric en l’orige directe d’una suposta nació catalana milenària constituïx un extrapolació sense fonament històric. Emporion va ser una colónia mercantil, no el germen d’una entitat política que puga vincular-se en la Catalunya migeval o moderna.
Les colónies gregues del Mediterràneu des de Marsella fins a Sicília o el sur d’Itàlia mai s’interpreten en l’historiografia com el naiximent de nacions contemporànees. Pretendre que Empúries representa l’orige de Catalunya respon més a una llectura identitària del passat que a una interpretació històrica rigorosa.

L’afirmació de que Catalunya heretaria la tradició democràtica grega mentres que el restant de la Península hauria quedat marcat per una suposta tradició romana autoritària és un atre eixemple de simplificació històrica.
El dret romà va ser un dels sistemes jurídics més influents de la civilisació occidental i va constituir la base del desenroll institucional de gran part d’Europa. Presentar-ho com una tradició “impositiva” front a una suposta herència democràtica grega no solament és històricament inexacte, sino que ignora sigles d’evolució política, jurídica i cultural del continent europeu.
Les realitats polítiques de l’Antiguetat no poden proyectar-se de forma directa sobre identitats nacionals contemporànees. Ni els grecs varen fundar Catalunya ni el dret romà va definir exclusivament a uns pobles front a uns atres.
Encara més sorprenent resulta l’afirmació, difosa per alguns activistes polítics, de que el verdader centre de poder de la civilisació tartessia no va estar en el suroest de la Península Ibèrica, sino en l’actual Tortosa, en la delta de l’Ebre.
L’historiografia i l’arqueologia han situat tradicionalment la cultura de Tartessos en l’àrea de la vall baix del Guadalquivir i el golf de Cadis, a on s’han trobat els principals jaciments relacionats en eixa civilisació protohistòrica.
Traslladar eixe foc cultural fins al nordest peninsular sense evidències arqueològiques sòlides respon més a una reinterpretació imaginativa que a una troballa historiogràfic.

La ciència històrica es basa en excavacions, anàlisis de fonts antigues, estudis comparatius i proves materials. Sense eixos elements, les afirmacions sobre el supost orige tartessi de Tortosa se situen en el terreny de l’especulació sense respal acadèmic.
El problema d’estes teories no és que plantegen hipòtesis alternatives alguna cosa habitual en qualsevol disciplina científica, sino que presenten en freqüència conjectura altament especulatives com si foren fets històrics consolidats.
El passat antic de la Península Ibèrica va ser extraordinàriament complex. Grecs, fenicis, ibers, cartagineses i romans varen deixar emprentes en distintes regions del territori, generant un mosaic cultural que no pot reduir-se a relats nacionals contemporàneus.
Intentar convertir eixos processos històrics en l’orige directe d’identitats polítiques modernes implica forçar l’interpretació del passat fins a adaptar-ho a narrativa ideològiques actuals.

L’història antiga requerix prudència, anàlisis crític i respecte per les evidències arqueològiques i documentals. Quan les interpretacions s’allunten d’eixe rigor i es recolzen únicament en afirmacions sense respal científic, la llínea que separa l’investigació de la ficció es torna cada volta més difusa.
Empúries va ser una colónia grega important. Tartessos va ser una cultura protohistòrica rellevant del sur peninsular. Abdós fenomen formen part del ric passat de la Península Ibèrica.
Pero convertir-los en la prova de l’existència d’una Catalunya milenària que afonaria les seues raïls en la Grècia clàssica o en els tartessos no amplia el nostre coneiximent històric.
Simplement reemplaça l’investigació per l’imaginació.
 

Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana