Els mits del pancatalanisme 66 – Ausias March, Joanot Martorell i l’Edat d’Or valenciana front al mit d’una lliteratura exclusivament catalana

Un dels arguments més repetits dins del relat pancatalanista consistix en presentar la gran lliteratura migeval valenciana com una simple extensió d’una suposta “lliteratura catalana comuna”, diluint aixina el context històric, polític i cultural propi del Regne de Valéncia. No obstant, quan s’examinen les fonts migevals, les corts nobiliaris, els espais urbans i la realitat institucional del sigle XV, emergix en claritat un escenari distint: una autèntica Edat d’Or valenciana en personalitat pròpia.
No es tracta únicament d’una qüestió llingüística. És, sobretot, una qüestió històrica.

Valéncia com a centre cultural del sigle XV
Durant el sigle XV, Valéncia va ser una de les ciutats més dinàmiques del Mediterràneu occidental. El seu creiximent econòmic, el seu pes comercial i l’estabilitat jurídica derivada dels Furs varen crear un ecosistema cultural excepcional. Les èlits urbanes, la noblea i l’ambient cortesans varen favorir el desenroll d’una lliteratura que no pot entendre’s al marge del seu territori.
La capital del Regne de Valéncia no era un simple satèlit cultural. Era un foc creador. Tallers de copistes, círculs humanistes, poesia cortesana i narrativa cavalleresca convivien en una societat que mirava al Mediterràneu tant com a les seues pròpies raïls.
Reduir este fenomen a una lliteratura “catalana” uniforme implica ignorar la realitat plural de la Corona d’Aragó i l’especificidad valenciana dins d’ella.

Ausias March: veu pròpia d’una societat valenciana
Ausias March no va ser un escritor abstracte ni contextualisat. La seua obra sorgix d’una noblea valenciana concreta, en vínculs socials, polítics i culturals clarament definits dins del Regne de Valéncia.
Els seus poemes reflectixen una sensibilitat distinta, més introspectiva i menys depenent dels models occitans anteriors. Pero, ademés, mostren un univers mental lligat al seu entorn valencià: l’ètica cavalleresca, les tensions socials i el llenguage propi del seu temps.
Les interpretacions que intenten convertir-ho exclusivament en un autor català solen partir de llectures modernes que proyecten identitats contemporànees sobre realitats migevals molt més complexes.
March escriu des de Valéncia, per a una societat valenciana, dins d’un sistema polític valencià.

Joanot Martorell i la proyecció internacional del Tirant lo Blanch
Si Ausias March representa la profunditat lírica, Joanot Martorell encarna l’ambició narrativa. Tirant ho Blanch no solament és una novela cavalleresca; és una obra profundament lligada al context valencià del sigle XV.
El propi Martorell pertany a la menuda noblea valenciana, i la seua visió del món cavallerescs reflectix experiències personals, conflictes reals i referències geogràfiques que van més allà de qualsevol llectura uniformadora.
La proyecció internacional del Tirant que sigles despuix admirarien autors com Cervantes demostra que la lliteratura valenciana tenia una veu pròpia dins del panorama europeu. Presentar-la com una simple derivació d’una atra tradició supon minimisar la seua originalitat i la seua capacitat d’innovació.

L’Edat d’Or valenciana: un fenomen històric singular
Parlar d’Edat d’Or valenciana no és una consigna ideològica, sino una constatació histogràfica. Junt a March i Martorell apareixen figures com Roïç de Corella o Isabel de Villena, configurant un panorama lliterari extraordinàriament ric.
Este refloriment coincidix en l’auge econòmic i urbà del Regne de Valéncia, lo que reforça l’idea de que la producció lliterària estava profundament vinculada al seu context polític propi.
La lliteratura no sorgix en el buit. Sorgix en ciutats, en institucions i en comunitats concretes.

El mit de la lliteratura exclusivament catalana
El relat pancatalanista tendix a reinterpretar retrospectivament l’Edat Mija des de categories nacionals modernes. Baix esta òptica, autors valencians del sigle XV són absorbits dins d’una narrativa homogénea que no existia com a tal en la seua época.
El problema no és reconéixer vínculs llingüístics o culturals que els va haver i són innegables dins de la Corona d’Aragó, sino convertir eixos vínculs en una uniformitat artificial que borra les identitats històriques diferenciades.
Quan s’examinen els documents migevals, les denominacions territorials i les referències institucionals, s’observa que els propis contemporàneus distinguien clarament entre els distints regnes i les seues particularitats.

Lliteratura, identitat i memòria històrica
La reivindicació de l’Edat d’Or valenciana no implica negar la complexitat llingüística migeval ni les relacions culturals entre territoris. Implica, més be, tornar a Valéncia el seu paper protagoniste dins de l’història lliterària europea.
Reconéixer a Ausias March i a Joanot Martorell com a figures centrals d’una tradició valenciana no és una exclusió, sino una contextualisació històrica més precisa.
Perque la lliteratura migeval no es va construir sobre etiquetes modernes, sino sobre realitats polítiques concretes: regnes, ciutats, corts i comunitats vives.

Recuperar la mirada històrica
El verdader debat no és llingüístic, sino historiogràfic. ¿S’interpreta el passat des del seu propi context o des de narrativa contemporànees?
L’Edat d’Or valenciana demostra que Valéncia va ser molt més que una perifèria cultural. Va ser un centre creador que va proyectar la seua influència més allà de les seues fronteres.
Ausias March i Joanot Martorell no pertanyen a un relat únic ni uniforme. Són part d’una tradició valenciana que mereix ser entesa en la seua totalitat històrica, sense reduccionismes ni simplificació.

Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana