Els mits del pancatalanisme 43 – La «Modernitat obligatòria»: Còm el discurs del progrés s’utilisa per a desacreditar la tradició valenciana

En el debat cultural contemporàneu ha aparegut un argument recurrent: tot allò que s’identifica en la tradició valenciana és presentat com a antiquat, superat o contrari a la modernitat. Davant açò, determinades narrativa proponen una suposta evolució inevitable cap a models culturals uniformes que es definixen com a més «alvançats». Pero, ¿realment la modernitat implica abandonar les pròpies raïls? ¿O estem davant un relat que confon innovació en substitució?

El llenguage del progrés com a ferramenta discursiva
Paraules com «actualisar», «normalisar» o «modernisar» solen tindre una càrrega positiva. Ningú vol quedar-se arrere. Precisament per això, estes expressions poden convertir-se en instruments molt potents per a orientar la percepció social.
Quan una tradició es descriu com «antiga» en sentit negatiu, es crea la sensació de que defendre-la és resistir-se al futur. Pero l’història europea demostra que moltes cultures han sabut alvançar sense renunciar a la seua personalitat.

Tradició i modernitat: una falsa oposició
La cultura valenciana ha evolucionat constantment a lo llarc dels sigles: des de la Valéncia foral fins a la societat actual. Les festes, la lliteratura i la llengua han sabut adaptar-se a nous contexts sense perdre la seua essència.
Presentar tradició i modernitat com a conceptes incompatibles és una simplificació. En realitat, moltes innovacions culturals naixen precisament del diàlec entre passat i present.
Una societat que oblida les seues raïls corre el risc de perdre també la seua singularitat.

El paper dels mijos i de l’opinió pública
En tertúlies, artículs i rets socials és habitual trobar discursos que associen determinades posicions culturals en una image de resistència al canvi. Esta etiqueta pot funcionar com un mecanisme de llegitimació simbòlica.
Quan una idea es califica automàticament de «retrògrada», el debat es tanca abans d’escomençar. I aixina es crea una frontera artificial entre lo que es considera modern i lo que es presenta com a passat.

Modernisar sense despersonalisar
El verdader repte no és elegir entre tradició o modernitat, sino integrar-les. Les llengües evolucionen, les cultures es transformen i les societats canvien, pero eixe procés pot fer-se des del respecte a la memòria colectiva.
Innovar no deuria significar copiar models externs sense adaptació. Cada poble té el dret d’alvançar des de la seua pròpia realitat històrica i cultural.

Cóm desmontar el mit de la modernitat obligatòria
Per a analisar críticament este discurs, és útil recordar:
La modernitat no és uniforme; existixen moltes formes de ser actual.
Tradició i innovació poden conviure i enriquir-se mútuament.
Les cultures mediterrànees han evolucionat sempre des de la continuïtat.
Desacreditar una tradició per ser antiga és una falàcia habitual.
El progrés cultural naix del diàlec, no de la substitució.

Alvançar sense perdre el camí
La modernitat autèntica no es construïx negant el passat, sino reinterpretant-ho. La cultura valenciana ha demostrat a lo llarc de l’història una gran capacitat d’adaptació, i eixa mateixa capacitat pot guiar el seu futur.
Defendre la pròpia identitat no és anar contra el progrés; és participar en ell des d’una veu pròpia i conscient.
Perque el futur no pertany solament a qui oblida, sino també a qui sap d’a on ve.

Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana