Els mits del pancatalanisme 41 – La confusió entre cultura i política: Cóm un discurs cultural pot transformar-se en estratègia ideològica

 En moltes ocasions, el debat entorn a la llengua valenciana no es presenta obertament com a polític, sino com purament cultural. Es parla de lliteratura, de música o de tradicions compartides, creant la sensació d’un espai neutral i alluntat de qualsevol confrontació ideològica. Pero la frontera entre cultura i política pot ser molt fina quan determinats conceptes culturals es convertixen en instruments per a impulsar narrativa territorials o identitàries concretes.

1. Cultura: un espai natural de trobada
Les cultures mediterrànees han estat sempre en contacte constant. Fires, intercanvis comercials, creació artística i relacions lliteràries han teixit una ret rica d’influències mútues. Este contacte cultural és real i positiu. Compartir festivals, autors o expressions artístiques no deuria generar conflicte, sino enriquir el patrimoni comú.
El problema apareix quan esta proximitat es presenta com a prova d’una identitat única o d’una direcció política determinada.

2. Quan el discurs cultural canvia de funció
Hi ha moments en que determinats proyectes culturals adopten un llenguage aparentment neutre per a introduir idees que van més allà de la cultura mateixa. Conceptes com «espai compartit» o «comunitat cultural» poden passar de ser descriptores artístics a convertir-se en categories identitàries.
Este canvi és sotil: no sempre es percep com una declaració política explícita, pero pot influir en la manera en que la societat interpreta la seua pròpia realitat.

3. El cas valencià: identitat cultural pròpia dins d’un context mediterràneu
La cultura valenciana ha mantingut relacions històriques en molts territoris, pero també ha desenrollat una personalitat singular marcada pel seu passat foral, la seua lliteratura i les seues tradicions. Reconéixer influències compartides no implica diluir esta identitat. L’història del Regne de Valéncia mostra que és possible conviure en un espai cultural ampli sense perdre les característiques pròpies.
La clau està en distinguir entre cooperació cultural i assimilació identitària.

4. El paper dels festivals, institucions i plataformes culturals
En l’actualitat, molts proyectes culturals funcionen com a espais de difusió d’idees. Festivals lliteraris, congressos o iniciatives audiovisuals poden transmetre visions específiques sobre llengua i territori.
Quan estes iniciatives es presenten com exclusivament culturals, el públic pot no percebre que darrere existix també una narrativa ideològica determinada. Açò no invalida el seu valor artístic, pero sí invita a una llectura crítica.

5. Cóm diferenciar cultura i agenda política
Per a analisar estes situacions en criteri, és útil plantejar-se algunes preguntes:
¿Es parla de cultura com a intercanvi o com a identitat obligatòria?
¿S’utilisen térmens històrics precisos o categories modernes sense context?
¿Hi ha espai per a la pluralitat de visions o solament per a una narrativa única?
¿La cooperació cultural respecta les identitats pròpies dels territoris?
Este tipo de reflexió ajuda a mantindre una mirada oberta sense renunciar a l’esperit crític.

Cultura lliure, identitat conscient
La cultura deuria ser sempre un pont entre pobles, no una ferramenta per a uniformitats. Defendre la singularitat valenciana no significa tancar-se al món, sino participar en ell des d’una veu pròpia.
Quan la societat és capaç de distinguir entre expressió cultural i estratègia política, el debat es torna més honest i més enriquidor. Perque la cultura és més forta quan és lliure, i les identitats són més sòlides quan naixen de la consciència, no de la confusió.

 Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana