Els mits del pancatalanisme 31 – El fals “Continuum llingüístic”: Cóm una teoría acadèmica s’utilisa per a negar l’identitat valenciana

​Una de les estratègies més recurrents del pancatalanisme contemporàneu ya no és la confrontació directa, sino l’us aparentment tècnic d’arguments llingüístics per a diluir la personalitat pròpia del valencià. Entre tots ells destaca el concepte del supost “continuum llingüístic”, presentat com una veritat científica inqüestionable, pero que en realitat s’utilisa moltes voltes com una ferramenta ideològica.

Perque una cosa és l’estudi filològic honest, i una atra molt distinta convertir una teoria descriptiva en un arma política.

¿Qué és el “continuum llingüístic” i per qué s’invoca tant?

El terme prové de la llingüística general i descriu una realitat coneguda: les llengües no solen canviar de forma brusca entre territoris, sino gradualment. Aixina ocorre en moltes zones d’Europa, a on els parlars evolucionen de manera progressiva.

Pero el problema apareix quan esta idea s’utilisa per a afirmar que el valencià no és més que una simple variant subordinada dins d’un sistema alié. Això ya no és una descripció neutral, sino una interpretació carregada d’intencionalitat política.

Perque si el criteri era únicament la continuïtat geogràfica, moltes llengües europees haurien desaparegut com a entitats pròpies.

La trampa conceptual: de la ciència a l’ideologia

Dir que existix una continuïtat dialectal no implica negar identitats històriques diferenciades. El francés i l’occità compartixen espais de transició; el portugués i el gallec també; inclús dins del castellà existixen varietats molt diverses.

No obstant, en el cas valencià s’aplica una vara de medir distinta. Lo que en atres llocs és diversitat, ací es convertix en uniformitat forçada.

La llengua valenciana no naix d’una teoria universitària del sigle XX, sino d’una tradició lliterària, jurídica i social que arranca del propi Regne de Valéncia. Els clàssics valencians, els Furs, la documentació municipal i els texts històrics no parlaven d’una identitat subordinada, sino d’una realitat pròpia i reconeguda.

L’argument històric que mai expliquen complet

Els defensors del relat uniformador solen ometre que durant sigles la denominació “valencià” va ser la forma natural de referir-se a la llengua del poble valencià. No era una invenció moderna ni una etiqueta política, sino una denominació viva i socialment acceptada.

Si realment el “continuum” fora una prova definitiva d’unitat absoluta, ¿per qué les fonts històriques diferencien noms, usos i consciència llingüística? La resposta és senzilla: la realitat cultural sempre és més complexa que els esquemes teòrics.

Identitat no és aïllament

Defendre el valencià com a llengua pròpia no implica negar relacions ni semblances en atres territoris. Les cultures mediterrànees han compartit influències durant sigles. Pero compartir orígens o similituts no significa renunciar a la pròpia identitat.

El verdader problema del discurs pancatalanista és que intenta convertir la diversitat en dependència, i la proximitat en absorció.

Cóm desmontar el mit en arguments clars

Per a respondre a este relat, convé recordar cinc idees bàsiques:

Una teoria llingüística no pot substituir la realitat històrica d’un poble.

Les denominacions tradicionals tenen valor cultural i jurídic.

La diversitat interna és normal en totes les llengües europees.

El valencià posseïx una trayectòria pròpia documentada durant sigles.

L’identitat valenciana no necessita ser validada des de fòra per a existir.

La llengua no és un laboratori ideològic

El debat sobre el valencià no és sol filològic; és també cultural i social. Quan una teoria acadèmica s’utilisa per a negar una identitat colectiva, deixa de ser neutral.

El poble valencià ha construït la seua llengua a lo llarc del temps, en els seus autors, en els seus texts i en la seua memòria històrica. I cap etiqueta tècnica pot borrar una realitat que ha sobrevixcut durant sigles.

Perque les llengües no solament s’estudien: també es viuen.

Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana