Els mits del pancatalanisme 38 – La «Normalisació llingüística”: Entre la protección d’una lengua i la construcción d’un relat únic

​

Poques expressions han tingut tanta presència en el debat cultural contemporàneu com la de «normalisació llingüística». En principi, el concepte naix com una resposta a la necessitat de protegir llengües minoritari i garantisar la seua presència en l’educació, l’administració i els mijos. Pero en el cas valencià, el terme ha anat adquirint matisos que van més allà de la protecció cultural, convertint-se en ocasions en una ferramenta per a impulsar una determinada visió de la llengua.

L’orige del concepte: recuperar l’us social

La normalisació llingüística ix en contexts a on una llengua havia perdut espais públics i necessitava recuperar-los. L’objectiu inicial era equilibrar la presència social, no uniformista identitats.

Promoure l’us en l’escola, fomentar la producció cultural o garantisar drets llingüístics són mides habituals en moltes regions europees. Des d’esta perspectiva, la normalisació es presenta com una política cultural llegítima.

Quan la normalisació es convertix en uniformitats

El debat apareix quan el concepte deixa de centrar-se en la promoció de la llengua i pansa a definir cóm ha de ser exactament eixa llengua. En alguns contexts, la normalisació s’ha associat a l’adopció d’un únic model considerat «estàndart», deixant en segon pla variants tradicionals o denominacions pròpies.

Açò pot generar la sensació de que la protecció llingüística implica renunciar a la diversitat interna, quan en realitat la pluralitat és una característica habitual de qualsevol idioma viu.

La percepció social: entre respal i distància

Moltes persones veuen la normalisació com una iniciativa positiva per a mantindre viva la llengua. Uns atres, en canvi, perceben que determinades polítiques poden alluntar-se del parlar quotidià.

Quan apareix esta distància entre el model oficial i l’us social, el debat deixa de ser purament llingüístic i es convertix en una qüestió cultural i emocional. La clau està en trobar un equilibri que permeta promoure la llengua sense generar sensació d’imposició.

El paper de les institucions i els mijos

Les institucions públiques, centres educatius i mijos de comunicació tenen un paper fonamental en la manera en que s’aplica la normalisació. Les decisions sobre terminologia, ortografia o models llingüístics poden influir directament en la percepció colectiva.

Quan estes decisions es presenten com a inevitables o indiscutibles, el debat social es reduïx. I una llengua que deixa d’escoltar als seus parlants corre el risc d’alluntar-se de la seua pròpia base cultural.

Cap a una normalisació inclusiva

Per a evitar visions reduccioniues, és útil recordar alguns principis:

La normalisació ha de protegir la llengua, no uniformista.

La diversitat interna és una riquea, no un obstàcul.

L’us social ha de dialogar en la normativa escrita.

Les polítiques llingüístiques han d’explicar-se en transparència i respecte.

Promoure una llengua significa també escoltar a qui la parla cada dia.

La normalisació llingüística pot ser una ferramenta poderosa per a garantisar el futur d’una llengua. Pero quan es convertix en un model únic sense espai per al debat, corre el risc de perdre la seua funció original.

La llengua valenciana com qualsevol atra ha sobrevixcut gràcies a la seua capacitat d’adaptar-se, evolucionar i mantindre una identitat pròpia dins de la diversitat mediterrànea. Perque normalisar no deuria significar reduir, sino fer possible que una llengua continue viva en tota la seua amplitut.

Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana