Els mits del pancatalanisme 37 – La suposta “Unitat cultural inevitable”: Quan una idea política es presenta com a destí històric

Un dels arguments més repetits dins del discurs pancatalaniste és l’idea de que existix una “unitat cultural inevitable” entre distints territoris mediterràneus. Segons este relat, l’història conduiria de manera natural cap a una integració identitària que superaria les particularitats pròpies. Pero, ¿realment la cultura funciona com una força inevitable? ¿O estem davant una construcció ideològica presentada com si fora una llei històrica?

Cultura compartida no és uniformitat

A lo llarc dels sigles, els pobles mediterràneus han compartit llengües, comerç, lliteratura i influències artístiques; Açò és una realitat documentada. Pero compartir elements culturals no implica perdre identitats pròpies.

Europa està plena d’eixemples de cultures pròximes que han evolucionat per camins diferents. La diversitat no és una excepció; és la norma històrica. Presentar la proximitat cultural com una fusió inevitable és confondre contacte en absorció.

L’us polític del concepte d’unitat

El discurs de la “unitat natural” sol aparéixer en contexts polítics concrets. Es parla d’una realitat cultural comuna per a justificar proyectes territorials o narrativa identitàries modernes.

El problema no és estudiar les relacions històriques entre pobles, sino transformar-les en una relació determinista que elimina la voluntat pròpia de cada comunitat. Quan la cultura es convertix en destí obligatori, deixa de ser cultura per a convertir-se en ideologia.

El cas valencià: identitat construïda des del Regne

L’història valenciana mostra que l’identitat del Regne de Valéncia es va consolidar a partir d’institucions pròpies, tradicions locals i una producció lliterària singular.

La convivència en atres territoris de la Corona d’Aragó no va dissoldre esta personalitat; al contrari, va contribuir a enriquir-la. L’identitat valenciana es va definir en diàlec en el seu entorn, no en dissolució dins d’ell. Ignorar este procés històric implica llegir el passat des d’una perspectiva contemporànea que no reflectix la realitat migeval ni moderna.

El mit de el “destí històric”

Cap cultura està predestinada a integrar-se en una atra. Les identitats evolucionen segons decisions socials, contexts polítics i processos històrics concrets.

Parlar d’inevitabilitat és una forma de reduir la complexitat i de presentar opcions ideològiques com si foren conclusions obligades. Pero l’història està plena de camins alternatius, encreuaments i decisions colectives que canvien el rumbo dels pobles.

Cóm desmontar este relat

Per a analisar críticament l’idea d’una unitat cultural inevitable, és útil recordar:

La proximitat cultural no anula la pluralitat identitària.

Les cultures mediterrànees sempre han evolucionat en diversitat.

L’identitat valenciana té una trayectòria històrica pròpia i documentada.

L’història no funciona com un destí predeterminat.

Convertir la cultura en inevitabilitat és una forma de discurs polític.

La cultura és elecció, no imposició

La riquea cultural naix del contacte entre pobles, pero també del respecte a les diferències. Defendre l’identitat valenciana no significa negar influències compartides, sino reconéixer que cada poble construïx el seu propi camí.

L’idea d’una unitat inevitable pot sonar atractiva com a eslògan, pero l’història ensenya una atra cosa: les cultures viuen gràcies a la seua capacitat de ser elles mateixes. Perque la diversitat no és una debilitat; és la base mateixa de la civilisació mediterrànea.

Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana