Els mits del pancatalanisme 37 – La suposta “Unitat cultural inevitable”: Quan una idea política es presenta com a destí històric

Un dels arguments més repetits dins del discurs pancatalaniste és l’idea de que existix una “unitat cultural inevitable” entre distints territoris mediterràneus. Segons este relat, l’història conduiria de manera natural cap a una integració identitària que superaria les particularitats pròpies. Pero, ¿realment la cultura funciona com una força inevitable? ¿O estem davant una construcció ideològica presentada com si fora una llei històrica?

Cultura compartida no és uniformitat

A lo llarc dels sigles, els pobles mediterràneus han compartit llengües, comerç, lliteratura i influències artístiques; Açò és una realitat documentada. Pero compartir elements culturals no implica perdre identitats pròpies.

Europa està plena d’eixemples de cultures pròximes que han evolucionat per camins diferents. La diversitat no és una excepció; és la norma històrica. Presentar la proximitat cultural com una fusió inevitable és confondre contacte en absorció.

L’us polític del concepte d’unitat

El discurs de la “unitat natural” sol aparéixer en contexts polítics concrets. Es parla d’una realitat cultural comuna per a justificar proyectes territorials o narrativa identitàries modernes.

El problema no és estudiar les relacions històriques entre pobles, sino transformar-les en una relació determinista que elimina la voluntat pròpia de cada comunitat. Quan la cultura es convertix en destí obligatori, deixa de ser cultura per a convertir-se en ideologia.

El cas valencià: identitat construïda des del Regne

L’història valenciana mostra