Che, ves a fer la mà

Cada país, poble, ciutat, regió etc., té unes paraules, unes frases, uns modismes i girs que són propis i totalment endèmics dels llocs en els que es generaren, encara que en el pas dels anys, a vegades, sense saber molt be cóm, estes paraules o expressions, arriben a transcendir les fronteres del lloc a on naixqueren, convertint-se en expressions d’us comú en uns atres llocs i en unes atres llengües.

Valéncia en eixe sentit, conta en multitut d’expressions i frases que són totalment pròpies, ya siga pel caràcter valencià, obert, extrovertit, generós… que genera expressions com:

«Això ho pague yo»

O be, ya siga pel motiu que les dugué a nàixer en Valéncia, i este últim és el cas de l’expressió que dona títul al present artícul:

«Ves a fer la mà»

L’orige d’esta expressió no està totalment clar i definit a pesar de lo molt que s’ha parlat d’ell, pero hi ha una teoria d’entre totes les demés, que té una gran solidea, respalada per la tradició oral valenciana i, que la majoria de valencians i estudiosos accepten com a bona.

Esta teoria diu que, en l’antiguetat, quan Valéncia encara era una ciutat amurallada, muralla que es construí en 1356 i es mantingué en peu fins al 1865 en que fon derrocada, els agricultors que venien des de l’Horta Nort, devien travessar els ponts més antics que unien eixa part extramurs de Valéncia en la ciutat amurallada.

Els ponts eren:

Pont de la Trinitat, construït en 1402

Pont de la Mar, construït en el sigle XVI (Que sempre fon peatonal)

Pont de Serrans, construït en 1518

Pont del Real, construït en 1595

Pont de Sant Josep o de La Santa Creu, construït en 1604

Estos cinc ponts són els més antics del Regne de Valéncia i, foren construïts en sellars, substituint en alguns casos a un pont més antic encara, construït en fusta com fon el cas del Pon de la Trinitat.

I en uns atres casos a uns ponts, també en fusta, que foren destruïts per la gran riuada de 1517, com fon el cas dels Pons del Real i el Pont de Sant Josep.

Estos ponts de sellars no eren excessivament amples i, estaven replets en les vores de estàtues de sants, entre els que destacaré a Sant Vicent Ferrer, Sant Lluís Beltran , Santo Tomàs de Vilanova, Sant Bernat, Santa Maria de Gràcia i Sant Vicent Màrtir.

D’esta manera tenim que, quan els agricultors passaven pels ponts en els seus carros farcits de fruites i verdures, en ocasions arribaven a trencar la mà d’algun sant que sobreeixia en excés del conjunt de l’escultura.

En eixe moment del trencament de la mà del sant, si l’acte havia segut vist per algun aguasil de la ciutat, este ordenava a l’agricultor que devia de tornar a «fer la mà», és dir, l’agricultor descuidat devia d’encarregar-se de que tornaren a repondre la mà del sant, i tot el treball devia de ser pagat en el seu propis diners.

Posteriorment alguns ponts necessitaren ser eixamplats per a donar cabuda a tot el tràfic que començava a tindre la ciutat del Túria. Aixina el Pont del Real, per ficar un eixemple, fon eixamplat en 1964. Ademés, uns atres ponts passaren a ser totalment peatonals, com fon el cas del Pont de Serrans en 2012.

I ademés, algunes estàtues de sants es refugiaren dins de casalicis i, en tot açò, l’efecte de trencar la mà ad algun sant, deixà de produir-se per este motiu, (el vandalisme que sempre ho ha hagut, és un atre tema), pero l’expressió s’afiançà en Valéncia, arraïlant-se molt fortament en l’imaginari popular valencià en les accepcions que anem a vore més avant.

Un atra hipòtesis, per citar alguna més, es basa en l’idea de que en Alcoy, ciutat a on la mar Mediterrànea queda molt llunt, es dia «ves a fer la mar», encara que la veritat és que esta expressió de «fer la mar» queda un tant rara i fòra de lloc, puix com tots sabem, la mar no es fa.

Actualment esta expressió es pot dir en dos sentits diferents.

Un d’eixos sentits és la de manar ad algú molt llunt de tu, és dir, manar ad algú a on no te moleste i s’oblide de tu. Esta expressió sol dir-se en cert to de despreci i/o cabreig.

Vendria a ser una expressió similar a la espanyola: «Ves a tomar por culo o, por el saco»

Es diu aixina:

«Ves-te’n a fer la mà»

O a soles:

«Ves a fer la mà»

La segona accepció seria per a expressar que alguna cosa està molt llunt de nosatres. Esta expressió es sol dir en to de sorpresa o deixant molt clar que és impossible d’arribar fins a on estiga de lo que s’estiga parlant.

Es diu aixina:

«Això està a fer la mà»

Mes, al marge de la tradició oral, la primera vegada que hi ha constància de que esta expressió apareix escrita en un text lliterari, fon en un sainet titulat «Sempre hi ha un recort per a Fustero» de Vicent Borredà (1795-?)

Ací deixe un fragment del mateix en el que apareix l’expressió que hui tractem:

…

Che que poc trellat que tens

li diu Adela enfadà

allí vas a fer la mà

i quan acabes te’n vens

si estàs ací, tots contents

allí Deu sap lo que passa

i ell molt sério, sense «guasa»

només té que la quimera.

…

Per Joan Benet Rodríguez i Manzanares

(Traducció d’un artícul de Joan Benet, publicat anteriorment en castellà el 2 de giner de 2022)