Els mits del pancatalanisme 85 – La conquista del Mediterràneu no va ser “una empresa catalana”: el perill de reescriure l’història

En alguns discursos historiogràfics i polítics contemporàneus es repetix en freqüència una afirmació que, a força de repetir-se, pretén adquirir apariència de veres històrica: que l’expansió mediterrànea de la Corona d’Aragó va ser essencialment “una empresa catalana”.
Esta interpretació, difosa des de determinats àmbits del nacionalisme cultural, simplifica de manera extrema una realitat històrica complexa i plural. L’expansió mediterrànea dels sigles XIII al XV no va ser obra d’un sol territori ni d’una sola identitat política, sino el resultat d’una estructura composta formada per diversos regnes, institucions i pobles.

Reduir eixe procés històric a una suposta empresa nacional catalana supon, en la pràctica, redefinir retrospectivament l’història migeval en categories polítiques modernes.
Un dels principals impulsors d’esta visió va ser l’historiador del sigle XIX Pròsper de Bofarull, director de l’Archiu de la Corona d’Aragó. Des de la seua posició institucional va desenrollar una interpretació de l’expansió mediterrànea que otorgava un protagonisme casi exclusiu a Catalunya.
Diversos especialistes han senyalat des de fa temps els problemes metodològics d’aquella llectura historiogràfica. Bofarull treballava en un context intelectual marcat pel romanticisme històric i la construcció d’identitats nacionals, un periodo en el que era habitual reinterpretar el passat migeval per a dotar de profunditat històrica a proyectes polítics contemporàneus.

L’historiografia moderna, no obstant, ha demostrat que la Corona d’Aragó va ser una monarquia composta, a on coexistien distints territoris en institucions pròpies: el Regne d’Aragó, el Regne de Valéncia, el Regne de Mallorca i el comtat de Barcelona, ademés dels posteriors dominis mediterràneus.
L’expansió cap a Sicília, Cerdenya, Nàpols o Grècia no va ser el resultat d’una “empresa nacional catalana”, sino d’una política dinàstica impulsada per la monarquia aragonesa i sostinguda per recursos humans, militars i econòmics procedents de diversos territoris.
Els eixèrcits que varen participar en aquelles campanyes reflectien precisament eixa diversitat. Un eixemple clar ho constituïxen els almogàvers, guerrers de frontera que varen alcançar fama internacional durant les campanyes mediterrànees del sigle XIV.
Presentar-los exclusivament com a soldats catalans, com a voltes se sugerix en determinats discursos institucionals o divulgatius, supon una simplificació que ignora el seu verdader orige social i geogràfic.

Els almogàvers procedien de les zones montanyoses i fronterices de la Península Ibèrica i estaven formats per combatents de distints territoris: aragonesos, catalans, navarresos i inclús castellans. Eren guerrers acostumats a la vida en la frontera, a les incursions ràpides i a la guerra irregular, lo que explica la seua eficàcia en escenaris com Sicília o l’Imperi Bizantí.
Reduir eixa diversitat a una sola identitat territorial no respon a la documentació històrica disponible.
El debat historiogràfic seria perfectament llegítim si es mantinguera en l’àmbit acadèmic. No obstant, en ocasions estes interpretacions simplificades es traslladen al discurs institucional i educatiu, a on terminen presentant-se com a fets inqüestionables.
Quan pàgines oficials o materials divulgatius descriuen l’expansió mediterrànea de la Corona d’Aragó com una empresa essencialment catalana, es corre el risc de transmetre al públic una versió parcial i anacrònica del passat.
L’història migeval europea es caracterisa precisament per estructures polítiques complexes: corones compostes, aliances dinàstiques, territoris en furs propis i eixèrcits formats per contingents de procedències diverses.
Aplicar a eixe món categories nacionals contemporànees no ajuda a comprendre-ho; al contrari, distorsiona la seua naturalea històrica.
El fenomen no és exclusiu d’un territori concret. En molts llocs d’Europa s’han produït reinterpretació del passat migeval destinades a reforçar narrativa identitàries modernes.

El problema sorgix quan eixes reinterpretació es presenten com a veritats històriques consolidades i no com a interpretacions discutibles dins del debat historiogràfic.
L’expansió mediterrànea de la Corona d’Aragó va ser una de les grans empreses polítiques de l’Europa migeval, pero va ser possible precisament gràcies a la cooperació i la participació de múltiples territoris i comunitats.
Reduir-la a una sola identitat nacional implica borrar eixa diversitat històrica.
L’història de la Corona d’Aragó és una de les més fascinants del Mediterràneu migeval. Les seues institucions, les seues rutes comercials, els seus conflictes i les seues aliances varen conformar un sistema polític singular que va conectar la Península Ibèrica en Itàlia, Grècia i el nort d’Àfrica.
Comprendre eixe procés exigix reconéixer la seua verdadera naturalea: una estructura política plural, a on distints regnes i territoris varen participar en la construcció d’un espai mediterràneu compartit.
L’historiografia moderna no necessita mits nacionals per a explicar eixa història. Lo que necessita és rigor, documents i una mirada capaç d’acceptar la complexitat del passat.
Perque quan l’història se simplifica per a adaptar-la a un relat identitari, deixa de ser història per a convertir-se en una atra cosa: un instrument de propaganda retrospectiva.

Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana