Els mits del pancatalanisme 4 – Els furs, els maulets i Valéncia que mai es autoenganyant

L’història valenciana no és un apèndix de ningú. És una trayectòria plena de decisions pròpies, institucions pròpies i un dret propi que va convertir al Regne de Valéncia en un dels territoris més alvançats de la Corona d’Aragó. Per això, molts discursos pancatalanistes -que busquen incorporar-nos a un relat alié- choquen sempre contra la mateixa paret: la nostra identitat jurídica i política, documentada a lo llarc dels sigles.

En esta quarta entrega, exponem tres realitats que el catalanisme sempre evita: els Furs, la proclamació dels maulets de Dénia en 1705, i la resistència valenciana a tota ingerència externa.

Els Furs de Valéncia: el dret propi que destruïx el relat catalaniste

Si hi ha un element impossible d’encaixar en la ficció d’una suposta “Catalunya migeval unida en Valéncia”, eixe és el sistema foral valencià.

Els Furs no són una còpia, ni una adaptació, ni una extensió de cap ordenament català.

Són un cos jurídic propi, creat per Jaume I ex professo per al nou Regne de Valéncia en 1238.

Realitats incontestables:

Els Furs precedixen en molts aspectes als còdics jurídics europeus.

Regulen institucions que no existixen en Catalunya: El Justícia de Valéncia, La Junta de Contrafurs, Els Jurats i Estaments, i una estructura fiscal pròpia.

El dret català i el dret valencià no coincidixen ni en forma ni en aplicació.

Voler presentar Valéncia com una “província catalana migeval” és incompatible en l’existència d’un estat jurídic propi que ni Catalunya va tindre ni va poder igualar.

Dénia 1705: quan Valéncia torna a decidir per sí mateixa

Un dels episodis més amagats per l’historiografia catalanista és la proclamació de 1705 en Dénia, quan el poble es reunix i, en nom del Regne de Valéncia, es posa del costat de l’Archiduc Carles d’Àustria per a recuperar els Furs, abolits pel centralisme borbònic.

Esta realitat és devastadora per al relat pancatalanista:

Els maulets no defenen Catalunya, ni un estat catalano-valencià, ni un nacionalisme compartit.

Defenen els Furs del Regne de Valéncia, les seues llibertats i la seua forma de governar-se.

Catalunya, en canvi, té els seus propis motius -llegítims o no- per a recolzar a l’Archiduc, pero no són els mateixos.

Els maulets eren valencians defenent lo valencià.

No eren catalans, ni “país valencià”, ni súbdits d’un principat imaginari.

La resistència valenciana: ni ahir ni hui admetem ingerències

Històricament, Valéncia mai ha acceptat tuteles: Ni les de Castella, ni les de França, ni les de Madrit, ni, per supost, les del catalanisme que intenta absorbir-nos cultural i simbòlicament.

Cada volta que una força externa intenta reinterpretar-nos, reduir-nos o fusionar-nos, sorgix una resposta valenciana clara, forta i popular.

Eixemples a lo llarc de l’història:

Resistència a la pressió castellana en l’Edat Mija.

Defensa dels Furs front al centralisme borbònic.

Descantellament sistemàtic del relat pancatalanista en el sigle XX.

Rebuig social i cultural a l’imposició del català com a llengua única en l’ensenyança.

Defensa constant de la Senyera Coronada com a símbol propi i no compartit.

L’identitat valenciana sempre resorgix, i és precisament això lo que més molesta a els qui intenten engolir-nos dins d’un relat que no és el nostre.

La força d’un poble que no oblida

Els Furs, la proclamació dels maulets de 1705 i la resistència valenciana front a qualsevol ingerència externa són tres pilars que, junts, compondrien un llibre sancer.

Són la demostració de que: som poble, som història, som institucions, i som llibertat.

El pancatalanisme seguirà intentant modificar mapes, llengües, corones i identitats. Pero cada volta que ho fa, topa en una muralla que no pot derribar: la veritat.

I la veritat és que Valéncia ha segut, és i serà sempre ella mateixa.

Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana