Els mits del pancatalanisme 20 – Fuster, Pujol, Universitats, Europa i la contraofensiva valenciana
El pancatalanisme no és un fenomen espontàneu.
És un proyecte polític, cultural i identitari profundament planificat, forjat en despachos intelectuals i consolidat per governs que han sabut utilisar la llengua, l’història i l’universitat com a armes polítiques.
En esta vigèsima entrega relatem sense filtres el seu génesis, la seua expansió i, sobretot, la manera en que Valéncia pot contrarrestar-ho en el marc europeu actual.
- L’orige del pancatalanisme modern: quan una teoria passa a ser ideologia d’Estat
El punt d’inflexió va ser la década dels anys 50 i 60.
Joan Fuster, el pare teòric del pancatalanisme.
«En Nosaltres els valencians» (1962), Fuster propon: eliminar l’identitat valenciana, integrar Valéncia dins d’un “espai nacional català”, redefinir el valencià com a “variant llingüística del català”, reinterpretar l’història medieval en clau catalanocéntrica.
Fuster no va ser historiador ni filòlec: va ser ideòlec.
Pero les seues tesis varen ser adoptades per grups que buscaven un proyecte pa-identitari per al periodo postfranquista.
- Pujol i la Generalitat de Catalunya: de la teoria a l’Estat paralel
El pancatalanisme hauria quedat en pura teoria si no haguera segut per una figura clau: Jordi Pujol.
Durant décades, la Generalitat de Catalunya va invertir diners, pressió diplomàtica i influència cultural para: catalanisar universitats, finançar grups afins en Valéncia, Balears i Aragó, infiltrar-se en mijos valencians i estatals, promocionar manuals i llibres catalanistes, i internacionalisar l’idea dels “Països Catalans”.
Pujol va crear una infraestructura cultural internacional que cap govern valencià ha contrarrestat en la mateixa intensitat.
- La manipulació universitària del sigle XX: la fàbrica de la “veritat”
Universitats com Barcelona, Autònoma, Girona i Valéncia (en determinades facultats) varen ser convertides en centres de producció de relat, no de ciència.
Tres llínees estratègiques:
- Revisió de l’història medieval.
Transformar els fets: La Corona d’Aragó → “Corona catalanoaragonesa”. Jaume I → “rei català”. Regne de Valéncia → “territori de repoblament català”.
- Normalisació llingüística.
Tot romançada oriental = “català”. Valencià = “dialecte”. Llengua valenciana → eliminada simbòlicament.
- Expansió acadèmica i mediàtica.
Les tesis s’introduïxen en congressos, manuals i publicacions universitàries.
Despuix, els mijos repetixen lo que diuen els acadèmics afins.
La mentira es convertix en “consens”.
És un dels majors eixercicis de propaganda pseudocientífica del sigle XX en l’Estat espanyol.
- L’exportació del relat catalaniste a Europa: l’operació silenciosa
Catalunya ha fet alguna cosa que Valéncia no ha sabut fer: internacionalisar el seu relat.
Ha creat: delegacions “culturals” en Brusseles, París, Berlin, Roma i Londres, vínculs en universitats estrangeres, programes de beques per a investigadors afins, documentals i películes en festivals europeus, publicacions bilingües (anglés/català) subvencionades.
En Europa, la majoria d’acadèmics que parlen de la Corona d’Aragó ho fan a partir de fonts catalanistes.
Perque són les úniques que els apleguen.
El seu relat ha conquistat Europa perque Valéncia mai ha jugat la partida.
- La contraofensiva valenciana: cóm recuperar el relat en l’escenari internacional
Valéncia té potencial real per a redefinir la narrativa històrica i llingüística en Europa.
Pero necessita estratègia, coordinació i valentia.
Cinc accions imprescindibles:
Crear un Institut Valencià d’Estudis Mediterràneus.
Un organisme dedicat a: l’investigació històrica, la colaboració en universitats europees, la publicació d’estudis internacionals i la defensa de la llengua valenciana davant institucions estrangeres.
Produir documentals de calitat internacional sobre la Senyera Coronada, el Regne de Valéncia, els Furs, Joanot Martorell, Ausias March i el Sigle d’Or valencià. I distribuir-los en festivals i plataformes internacionals.
Traduir al valencià i a l’anglés totes les fonts migevals valencianes.
Els archius del Regne són un diamant amagat.
Cal digitalisar-los i difondre’ls.
Crear un lobby cultural valencià en Brusseles i Estrasburc.
Catalunya té oficines i poder d’influència; Valéncia necessita la seua pròpia veu.
Construir rets internacionals de valencianistes.
Historiadors, filòlecs, juristes i creadors valencians coordinats per a combatre la mentira.
Solament hi ha derrota si no es lluita i Valéncia ya està lluitant
El pancatalanisme ha tingut: ideòlecs (Fuster), polítics (Pujol), universitats, diners, mijos i delegacions internacionals.
Pero Valéncia té alguna cosa molt més poderós: la veritat històrica, l’identitat pròpia i un poble que ha despertat.
El futur no serà català.
El futur serà valencià, si seguim caminant en pas ferm.
Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana
0 Comentarios