Els mits del pancatalanisme 1 – Història real contra fantasies contemporànees

En plena era de la pos-veritat, a on una mentira repetida mil regressos pot acabar semblant una veritat, convé recuperar la força del rigor històric.

Especialment quan determinats sectors del nacionalisme català intenten reconstruir el passat a gust de la seua ideologia. I un dels casos més flagrants és el del supòsit “Principat Català”, una denominació que hui alguns venen com a ancestral, milenària i institucional, pero que no aguanta ni el primer colp de documentació migeval.

Un matrimoni polític, no un estat

Per a entendre l’orige del mit, és necessari retrocedir al sigle XII. En 1137, el comte de Barcelona, Ramón Berenguer IV, un home de vint anys, es compromet en matrimoni en Petronila, filla de solament dos anys del Rei Ramiro II d’Aragó. La boda no es complix fins a 1151, quan la jove princesa alcança els 14 anys.

A partir d’ahí, Ramiro II -més procliu a la vida monacal que a la política- es retira al Monasteri de Sant Pere el Vell, deixant a Ramon Berenguer com regente temporal d’Aragó.
I ahí està el punt essencial:
Ramon Berenguer IV mai va ser Rei d’Aragó. Ni va ser Príncip Real. Ni va ser sobirà de res que poguera denominar-se “Principat”. Funda únicament Príncip Consort i Príncip Regent, és dir, un administrador delegat, no un monarca.

Catalunya en 1137: una entitat inexistent

Una de les grans falàcies del pancatalanisme és proyectar el concepte de “Catalunya” cap a arrere, com si existira com a estat en el sigle XII. No és aixina. Ni de llunt.
En eixa época, Catalunya no existia com a entitat política, ni regne, ni estat. Lo que hi havia eren comtats dispersos, units en moments concrets per interessos familiars, pero somesos a l’autoritat del rei de França com a part de la Marca Hispànica carolingis.

Per això Ramon Berenguer IV és comte de Barcelona, no comte d’una Catalunya que encara no existia com a entitat definida.

Aragó maniobra per a sobreviure

Ramiro II tenia clar que, si casava a la seua filla en l’hereu del rei de Castella, Aragó quedaria fagocitant per la política expansiva castellana. Per això opta pel comte de Barcelona, sobre el que podia mantindre major influència.
El pacte matrimonial incloïa una clàusula molt clara:
si no hi havia descendència i el comte sobrevivia a Ramiro ya Petronila, heretaria Aragó. Pero açò no va ocórrer: Petronila va donar a llum a un hereu -Ramon- i Ramon Berenguer IV morir abans que la seua dòna i el seu fill.
Per tant, mai va accedir al torn d’Aragó.

Alfonso II d’Aragó: el fi de la fantasia

Quan va morir Ramiro II i Ramon Berenguer IV, Petronila renomenar al seu fill com “Alfonso”, en honor del seu tio Alfonso el Batallador. Este chiquet es convertirà en Alfonso II d’Aragó, primer rei de la dinastia posterior.
I sí, també hereta el títul de comte de Barcelona, pero açò no crea un “principat català”, de la mateixa manera que un rei d’Anglaterra du el títul de Duc de Lancaster i això no crea un “Principat de Lancaster”.

Història contra propaganda

Tot el discurs de el “Principat Català migeval”, de la mateixa manera que la suposta “Corona Catalano-Aragonesa”, és una invenció moderna sense fonament documental.
El nom oficial, jurídic i històric de l’unió dinàstica va ser Corona d’Aragó, i no un atre.
Ni principat català.
Ni sobirania catalana migeval.
Ni estats catalans milenaris.
Només història.
I l’història -la documentada, la real, la que no necessita fantasia- és rotunda.

Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana