Els mits del pancatalanisme 74 – ¿Els catalans no varen participar en les gestes militars de l’Imperi?

Un atre dels tòpics recurrents dins de certs discursos contemporàneus sosté que Catalunya hauria permaneixcut al marge de les grans empreses militars de la Monarquia Hispànica durant els sigles XVI i XVII. Segons esta narrativa, els catalans no haurien participat en campanyes exteriors i haurien quedat exclosos del protagonisme militar que va caracterisar l’expansió imperial.
No obstant, la realitat històrica mostra un panorama molt més matisat. La participació militar catalana va estar condicionada per factors jurídics i polítics propis del comtat, pero això no significa absència total ni irreverència dins de les campanyes del periodo.

Els furs i la llimitació del servici exterior
Un dels elements clau per a comprendre la menor presència de tropes catalanes en campanyes exteriors és el marc jurídic del comtat. Els furs catalans establien llimitacions al servici militar fora del territori, lo que reduïa la movilisació directa de contingents en comparació a atres regnes de la monarquia.
Este sistema pactista formava part de l’estructura política heretada de la Corona d’Aragó, a on cada territori mantenia les seues pròpies normes en matèria fiscal i militar. La monarquia devia negociar constantment en les institucions locals per a obtindre recursos i soldats, lo que generava diferències en el grau de participació entre regions. Per tant, la menor presència numèrica en certes campanyes no responia necessàriament a una falta d’implicació, sino a un marc jurídic específic.

Participació catalana en campanyes peninsulars i europees
A pesar de les restriccions formals, numerosos catalans varen participar en distintes empreses militars del periodo. Durant la campanya de Granada de 1492, soldats procedents de diversos territoris de la monarquia varen estar presents, inclosos contingents vinculats al comtat.
De la mateixa manera, en la guerra de Flandes va haver presència de militars catalans, tant en unitats regulars com en posicions de comandament. Estes participacions individuals mostren que les llimitacions forals no impedien completament la presència catalana en escenaris exteriors.
La movilitat de nobles, oficials i marins dins de l’estructura imperial va contribuir a integrar a individus de múltiples territoris en les campanyes europees.
La batalla de “Lepanto” (1571), un dels enfrontaments navals més importants del sigle XVI, oferix un eixemple significatiu de la participació catalana en les empreses militars imperials. Encara que la proporció de soldats embarcats procedents del comtat no va anar especialment elevada, la rellevància de certs comandaments catalans va resultar notable.
Lluís de Requesens, naixcut en Barcelona i estret colaborador de Felip II, va eixercitar un paper destacat com a conseller i respal estratègic de don Juan d’Àustria. La seua experiència militar i política va influir en diverses decisions tàctiques durant la lluita.
Aixina mateix, el noble català Juan de Cardona va dirigir la flota de vanguarda que va iniciar l’enfrontament naval contra les forces otomanes, lo que demostra la presència activa de líders catalans en posicions clau dins de l’estructura militar.
Estos eixemples ilustren que la contribució catalana no pot medir-se únicament pel número de soldats movilisats, sino també per l’influència eixercida des de càrrecs de responsabilitat.

La diversitat militar dins de la Monarquia Hispànica
L’eixèrcit de la Monarquia Hispànica va ser sempre un conjunt heterogéneu, format per contingents procedents de distints territoris europeus. Italians, flamencs, castellans, aragonesos i valencians varen participar en campanyes que s’estenien des del Mediterràneu fins al nort d’Europa.
La contribució militar variava segons les condicions jurídiques i econòmiques de cada territori. Mentres alguns aportaven grans contingents d’infanteria, uns atres destacaven en la marina, en l’administració o en el comandament estratègic.
Esta diversitat reflectix la naturalea composta de la monarquia, a on la participació no seguia un model uniforme.

Història i construcció del relat contemporàneu
L’idea de que Catalunya va estar completament absent de les gestes militars imperials respon en gran mida a reinterpretació posteriors que busquen explicar les tensions polítiques del sigle XVII des d’una perspectiva identitària. En emfatisar l’absència militar, certs discursos intenten reforçar l’image d’una separació històrica entre Catalunya i la monarquia.
No obstant, l’estudi de les fonts mostra una realitat més complexa, a on les llimitacions forals coexistien en la participació individual de catalans en distintes campanyes.
L’historiografia contemporànea tendix a subrallar esta complexitat, evitant llectures simplificadores que redixquen l’historia militar a una narrativa única.

Participació condicionada, no inexistent
Llunt de permanéixer al marge de les empreses militars de l’Imperi, els catalans participaren en diverses campanyes, encara que la seua contribució estigué condicionada per les particularitats jurídiques del comtat. Les llimitacions forals reduïren la movilisació massiva de tropes, pero no impediren la presencia de soldats, marins i comandaments catalans en escenaris clau com Granada, Flandes o Lepanto.
Analisar esta participació des d’una perspectiva històrica ampla permet comprendre millor la diversitat interna de la Monarquia Hispànica i qüestionar els relats que presenten una absència total de Catalunya en les gestes militars del Periodo.
L’historia militar de l’Imperi fon el resultat de la colaboració de múltiples territoris, cada un en les seues pròpies normes i formes de contribució.

Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana