Els mits del pancatalanisme 90 – “Historiafrikis” i propaganda històrica: quan l’imaginació pretén substituir als archius

La manipulació de l’història no és un fenomen nou. A lo llarc dels sigles, distints moviments polítics han intentat molejar el passat per a llegitimar els seus proyectes en el present. El problema apareix quan eixa manipulació abandona qualsevol apariència de rigor acadèmic i es convertix en un eixercici de fantasia històrica revestida d’apariència científica.

En els últims anys han sorgit personages que, baix l’etiqueta d’investigadors o historiadors alternatius, han difòs teories que desafien no solament el consens historiogràfic, sino també el sentit comú documental. En molts casos, estes narrativa es presenten com a grans revelacions ocultades durant sigles per una suposta conspiració historiogràfica global.
L’esquema que utilisen estes teories sol repetir-se en sorprenent regularitat. Primer s’afirma que un personage històric universal Cristóbal Colón, Cervantes, Santa Teresa, Hernán Cortés o inclús Erasmo de Rotterdam, en realitat pertanyia a una atra identitat nacional que hauria segut delliberadament ocultada.
Despuix se sosté que mils de documents històrics, archius notarials, cròniques i registres administratius haurien segut falsificats o manipulats durant sigles per una suposta “història oficial” empenyorada en ocultar la veritat.
I finalment, quan es demana evidència documental que respale estes afirmacions, apareix l’argument circular: la prova no existix perque va ser censurada.
Este mecanisme retòric convertix l’absència de proves en la pròpia prova de la conspiració, una llògica que pertany més al terreny de les teories de conspiracions que al de l’investigació històrica.

Entre les teories més difoses per alguns d’estos autors figuren afirmacions tan sorprenents com que Cristóbal Colón no era genovés ni va navegar des de Pals de la Frontera, sino que era català i va partir de Pals de l’Empordà. O que Miguel de Cervantes en realitat era un noble cridat Joan Miquel Servent i que Don Quixot hauria segut escrit originalment en català.
El catàlec de reinterpretació continua: Hernán Cortés hauria segut català, Santa Teresa hauria naixcut en Barcelona, el Lazarillo de Tormes narraria la vida d’un personage valencià cridat Llàzer de Tormos, i fins a la bandera d’Estats Units tindria supostament el seu orige en la senyera.
L’acumulació d’afirmacions extraordinàries no ve acompanyada, no obstant, de la documentació extraordinària que exigiria una revisió historiogràfica de tal magnitut.

Per a explicar l’absència de proves que respalen estes hipòtesis, alguns defensors d’estes teories recorren a un argument recurrent: durant cinc sigles hauria existit una jagantesca maquinària de censura destinada a borrar qualsevol rastre dels guanys històrics de Catalunya.
Segons esta narrativa, archius de múltiples països, biblioteques europees, universitats, cròniques migevals, registres notarials i testimonis contemporàneus haurien segut manipulats de forma coordinada durant generacions.
Acceptar esta hipòtesis implicaria assumir que historiadors, archivers, filòlecs i especialistes de tot lo món haurien participat conscient o inconscientment en una conspiració internacional de dimensions colossals.

Una afirmació de semblant alcanç exigiria proves igualment extraordinàries. Pero eixes proves no apareixen en forma de documents verificables, sino en interpretacions llingüístiques forçades, coincidències toponímiques o anuncis d’estudis que “pronte voran la llum”.
L’historiografia moderna es basa en mètodos rigorosos: anàlisis crític de fonts, contractació documental, estudis comparatius i revisió per part de la comunitat acadèmica. Cap de les grans revisions historiogràfica de l’últim sigle des de l’història econòmica fins a l’arqueologia medieval s’ha construït a partir de meres sospites o interpretacions imaginatives de noms i topònims.
Les teories que intenten reescriure la biografia de personages històrics universals sense aportar documentació sòlida no constituïxen una nova escola historiogràfica. Més be formen part d’un fenomen que alguns especialistes han descrit com pseudohistòria, a on la narrativa precedix a les proves.
Paradòxicament, moltes d’estes teories revelen una profunda fascinació per figures centrals de l’història cultural europea. Colón, Cervantes, Santa Teresa, Cortés o Erasmo són personages l’influència dels quals transcendix fronteres i sigles.
La tentació d’apropiar-se simbòlicament d’eixes figures per a integrar-les en un relat identitari contemporàneu no és exclusiva de cap lloc. Ha ocorregut en distints països i contexts polítics.

El problema sorgix quan eixa apropiació deixa de ser una interpretació cultural o lliterària i es presenta com una veritat històrica demostrada, ignorant l’enorme volum de documentació que sosté les biografies tradicionals d’estos personages.
L’història és una disciplina exigent perque es basa en proves verificables. Els archius, les cròniques, els registres notarials i els testimonis contemporàneus constituïxen el fonament sobre el que es construïx el coneiximent històric.
Quan les afirmacions extraordinàries es recolzen únicament en intuïcions, coincidències llingüístiques o en l’idea d’una conspiració universal, l’investigació històrica deixa pas a una atra cosa: un relat ideològic que busca convéncer més que demostrar.
L’història pot revisar-se, reinterpretar-se i debatre’s. Pero per a fer-ho necessita documents, anàlisis crític i debat acadèmic.
Sense eixos elements, lo que queda no és una nova interpretació del passat.
És simplement ficció presentada com a història.
 

Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana