Els mits del pancatalanisme 84 – Amèrica no la varen descobrir els catalans: quan la fantasia substituïx a l’història

En els últims anys ha anat guanyant visibilitat una corrent pseudo-històrica que sosté que Amèrica va ser descoberta per catalans i que figures com Cristóbal Colón, Hernán Cortés o inclús Ferrando de Magallanes haurien segut, en realitat, catalans la verdadera identitat dels quals hauria segut ocultada per una suposta conspiració històrica espanyola.
Estes teories, difoses en alguns llibres, conferències i pàgines vinculades al cridat Institut Nova Història, no pertanyen al terreny de l’investigació històrica séria. Més be responen a un fenomen cada volta més freqüent: la construcció de relats identitaris que prescindixen del rigor documental i substituïxen l’història per una narrativa política o cultural.

Un dels texts més citats en este context és el llibre publicat en 2012 per Enric Guillot, Descoberta i conquista catalana d’Amèrica. En ell se sosté que les naus de Colón no varen partir de Pals de la Frontera, en Huelva, sino del menut port de Pals, en la costa catalana.
L’hipòtesis, presentada com una revelació històrica, carix de respal documental sòlit. L’eixida de l’expedició colombina des de Pals està documentada en múltiples fonts contemporànees: registres de la Corona de Castella, testimonis de marins, cròniques de l’época i documentació notarial.
Per a sostindre la tesis alternativa és necessari supondre una jagantesca conspiració documental capaç de borrar o falsificar totes les fonts històriques existents, alguna cosa que cap historiador professional considera verosímil.
La teoria no es deté ahí. Segons esta narrativa, Cristóbal Colón no seria genovés, com indiquen numeroses fonts històriques, sino un supòsit noble barcelonins cridat “Cristòfor Colom”, membre d’una imaginària “Casa Real catalana”.
El problema és que no existix cap prova documental contemporànea que sostinga eixa identitat. Pel contrari, els documents conservats cartes, registres comercials, testimonis judicials i referències de cronistes situen a Colón en l’àmbit genovés i en la Corona de Castella durant la preparació de la seua expedició.
L’explicació oferida pels defensors d’esta teoria resulta encara més extraordinària que la pròpia hipòtesis: Espanya hauria ocultat delliberadament l’orige català de Colón durant sigles per a borrar la memòria històrica de Catalunya. Esta idea implica assumir que mils de documents d’archius espanyols, italians, portuguesos i americans haurien segut manipulats de manera coordinada durant més de cinccents anys. Una afirmació de tal magnitut exigiria proves igualment extraordinàries. I eixes proves, senzillament, no existixen.

L’expansió del relat alcança nivells encara més cridaners quan s’estén a atres protagonistes de la conquista d’Amèrica.
Segons estes teories, Hernán Cortés tampoc hauria segut extremeny, sino un supost català cridat “Ferran Cortès”. La documentació històrica sobre el conquistador de Mèxic, no obstant, és abundant i clara: va nàixer en Medellín (Badajoz) en 1485, fet respalat per registres familiars, documents notarials i testimonis contemporàneus.

El mateix patró es repetix en Ferrando de Magallanes, navegant portugués que va liderar la primera circumnavegació del planeta baix bandera castellana. Alguns defensors de l’hipòtesis catalanista afirmen haver trobat “proves” en un mapa a on apareix la nau Victòria en una representació que, segons ells, conté elements gràfics vinculats a Catalunya. No obstant, com en tants atres casos, es tracta d’interpretacions forçades que no aporten cap documentació sòlida que desmonte la realitat històrica acceptada per la comunitat acadèmica. La presència d’un símbol, una bandera o una suposta semblança iconogràfica en un mapa antic no convertix a Magallanes en català, de la mateixa manera que tampoc modifica els testimonis, cròniques i documents contemporàneus que identifiquen clarament el seu orige portugués i el paper de la Corona de Castella en aquella expedició. Una volta més, la teoria es construïx sobre especulacions i conjectures, no sobre proves documentals verificables.
L’interpretació d’eixe detall iconogràfic com a prova de la nacionalitat catalana del navegant és, en el millor dels casos, un extrapolació imaginatiu sense valor historiogràfic.

Ni tan sols es lliura d’esta reinterpretació el dominic Bartolomé de les Cases, conegut defensor dels indígenes americans. En alguns relats se sugerix que hauria naixcut en Molins de Rei simplement perque allí es va entrevistar en Carles V, ignorant la documentació històrica que situa el seu naiximent en Sevilla.
Lo més preocupant d’este fenomen no és l’existència d’hipòtesis marginals alguna cosa normal en qualsevol debat historiográfico, sino la seua difusió com si es tractara de veritats històriques consolidades. En alguns fullets turístics s’ha aplegat a afirmar que l’orige català de Colón va ser ocultat delliberadament pels espanyols per a “aniquilar la memòria històrica catalana”. Este tipo d’afirmacions traslladen al públic general una versió completament distorsionada del treball historiogràfic.
L’història no es construïx per mig de sospites o reinterpretació creatives de mapes aïllats. Es construïx a partir de documents, archius, testimonis contemporàneus i anàlisis crític de fonts. L’historiografia moderna és un camp d’estudi rigorós en el que participen investigadors de tot lo món. Les biografies de figures com Colón, Cortés o Magallanes han segut analisades durant sigles per especialistes de múltiples països i disciplines.
Pretendre que tota eixa comunitat acadèmica internacional hauria ignorat durant cinccents anys el supost orige català dels protagonistes de l’expansió atlàntica requerix assumir una conspiració historiogràfica global de proporcions colossals.

En realitat, estes teories pertanyen més al terreny de la ficció històrica o de l’ensaig identitari que al de l’investigació acadèmica. El cas de les teories sobre el supost descobriment català d’Amèrica ilustra un fenomen més ampli: la tentació de reescriure el passat per a reforçar determinats relats polítics o identitaris del present.
El problema no és debatre hipòtesis ni qüestionar interpretacions tradicionals. El debat historiogràfic és llegítim i necessari. El problema sorgix quan es presenten conjectura sense base documental com a fets històrics demostrats.
L’història de l’expansió atlàntica dels sigles XV i XVI és una de les més documentades del món. Intentar substituir-la per relats conspiratius no amplia el nostre coneiximent del passat; simplement ho distorsiona.
I quan l’història es convertix en un instrument de propaganda identitària, la frontera entre investigació i mit termina desapareixent.

Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana