Els mits del pancatalanisme 63 – Barcelona i el mit de la «Capital d’un estat català» en l’edat mija

Un dels tòpics més repetits en certs relats contemporàneus presenta a Barcelona com la capital històrica d’un supost Estat català migeval plenament constituït. No obstant, quan s’analisen les estructures polítiques reals de l’época, apareix una organisació molt distinta a l’idea moderna d’un Estat centralisat.
Comprendre qué significava Barcelona dins del sistema feudal i de la Corona d’Aragó permet situar el debat en el seu context històric real.

Barcelona com a comtat, no com a capital estatal
Durant els sigles IX i X, Barcelona va ser un dels varis comtats eixir dins de l’àmbit carolingi. La seua importància va créixer en el temps gràcies al pes polític dels seus comtes, pero això no la va convertir en la capital d’un Estat en sentit modern.
El concepte de capital estatal a penes existia en l’Europa feudal. El poder s’articulava a través de rets personals i territorials, no per mig d’estructures administratives centralisades com les actuals.

La Corona d’Aragó: una unió dinàstica, no un Estat nacional
A partir del sigle XII, en l’unió dinàstica entre el comtat de Barcelona i el regne d’Aragó, va eixir una estructura política complexa coneguda com a Corona d’Aragó. Esta entitat estava formada per distints regnes i territoris en lleis, institucions i tradicions pròpies.
Barcelona va ser un centre polític important, pero compartia protagonisme en atres ciutats com Saragossa, Valéncia o Palma. Parlar d’una capital única resulta problemàtic perque la monarquia era ambulant i el poder es distribuïa entre diverses institucions.

Institucions migevals i pluralitat política
Les Corts, els furs i els sistemes municipals mostren que el poder migeval es basava en equilibris territorials. Les decisions no emanaven d’una capital estatal, sino d’acorts entre el monarca i les èlits locals.
Este model pactista és característic del món migeval i explica per qué resulta anacrònic aplicar categories estatals contemporànees a l’organisació política del periodo.

L’orige modern del relat de la capital
L’idea de Barcelona com a capital històrica d’una nació sorgix sobretot en el sigle XIX, quan els moviments romàntics europeus varen reinterpretar ciutats migevals com a símbols nacionals.
Este procés va transformar la percepció del passat, otorgant a determinats llocs un paper central dins de relats identitaris que no reflectixen necessàriament la realitat política migeval.

Claus per a entendre el debat historiogràfic
Per a analisar este tema en perspectiva històrica convé recordar: Barcelona va ser un comtat influent, pero no la capital d’un Estat català migeval. La Corona d’Aragó funcionava com una unió dinàstica plural, no com un Estat centralisat. El poder medieval era ambulant i pactista. La noció de capital nacional pertany a categories polítiques posteriors. La reinterpretació romàntica del sigle XIX va influir en la construcció simbòlica de Barcelona.

Entre ciutat migeval i símbol modern
Barcelona va eixercitar un paper destacat en l’història mediterrànea migeval, pero la seua importància deu entendre’s dins de les estructures polítiques de l’Antic Règim. Convertir-la en la capital d’un Estat nacional migeval respon més a reinterpretació modernes que a la documentació històrica.
Comprendre esta diferència ajuda a distinguir entre la ciutat real de l’Edat Mija i el símbol polític construït sigles despuix.

Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana