Els mits del pancatalanisme 39 – La “Filologia neutral”: Cóm el prestigi académic pot convertir-se en relat d’autoritat

En molts debats sobre llengua i identitat apareix una expressió recurrent: «açò és lo que diu la filologia». Esta frase sol presentar-se com un punt final, com si l’opinió acadèmica fora una veritat absoluta i fòra del debat social. Pero l’història de les humanitats demostra que cap disciplina està completament lliure de contexts culturals, corrents intelectuals o interpretacions dominants. La filologia, com qualsevol atra ciència humana, també evoluciona.

La diferència entre estudiar i interpretar

La filologia analisa texts, evolucions llingüístiques i relacions històriques. És una ferramenta fonamental per a comprendre el passat. No obstant, estudiar no és lo mateix que interpretar de forma única.

Dos investigadors poden partir de les mateixes fonts i aplegar a conclusions diferents segons el marc teòric que utilisen. Açò no debilita la disciplina; al contrari, mostra que el coneiximent és un procés viu.

El problema apareix quan una interpretació concreta es presenta com si fora l’única possible.

L’autoritat acadèmica i la percepció pública

En el debat social, el prestigi universitari té un pes enorme. Quan un discurs es recolza en terminologia tècnica o en institucions reconegudes, moltes persones assumixen que no existix marge per al qüestionament.

Pero l’història intelectual europea està plena de revisió: teories que en una época semblaven definitives han segut replantejades anys despuix. El consens acadèmic no és estàtic; canvia en el temps.

Convertir la filologia en una veu incontestable pot reduir la pluralitat del debat cultural.

El cas valencià: