Els mits del pancatalanisme 2 – Més ficció que història

​Despuix de l’anàlisis documentat sobre el fals “Principat Català”, és necessari alvançar en el desmontage d’atres relats que el nacionalisme català ha anat difonent en manuals, mijos i discursos polítics. La construcció d’una identitat basada en mits pot ser útil per a l’agitació ideològica, pero es desfa com el fum quan s’enfronta a la veritat històrica.

En esta segona part, exponem i desmontem tres dels seus mits més repetits.

“Catalunya va fundar Espanya”

El relat més grotesc.

Un dels mits més extravagants és est: l’idea de que Catalunya va fundar la creadora d’Espanya, o que la nació espanyola naix d’uns inexistents “estats catalans migevals”.

La veritat és simple i documentada:

Catalunya no existia com a estat en l’Edat Mija.

Per tant, no podia fundar res.

L’idea d’Espanya com a concepte polític naix de l’unió dinàstica entre Castella i Aragó, no entre Castella i “Catalunya”.

Els manuals anotats per experts com Joseph Pérez, Thomas Bisson o Antonio Ubieto ho deixen clar:

Espanya és frut de la Corona de Castella i la Corona d’Aragó, no d’un estat català inexistent.

El pancatalanisme, en canvi, necessita inventar una Catalunya omnipresent i omnipotent per a justificar un protagonisme històric que mai va tindre.

El mit de el “Regne de Catalunya”:

Un regne… que mai ha existit

Resulta sorprenent comprovar cóm, inclús en debats polítics actuals, alguns militants i opinadors parlen del supost “Regne de Catalunya”, com si fora una entitat real.

L’història és obstinada:

Mai ha existit un Regne de Catalunya.

No hi ha coronació, no hi ha documents, no hi ha titulacions reals.

Els reis d’Aragó mai apareixen com “Reis de Catalunya”.

Lo únic que va existir va ser la suma de comtats (Barcelona, Rossellón, Urgell, Besalú, Cerdanya…).

Cap d’ells va ser un regne.

És més: quan Jaume I crea el Regne cristià de Valéncia i el Regne de Mallorca, interpreta que Catalunya no és un regne; si ho haguera segut, també hauria creat un “Regne de Catalunya”.

Pero no ho va fer.

Perque no existia.

Ni com a entitat política ni com a entitat jurídica.

La fantasia de la “Corona Catalano-Aragonesa”

Est és un dels fraus acadèmics més repetits del nacionalisme català. Parlen, publiquen i ensenyen en les escoles la denominació “Corona Catalano-Aragonesa”, com si fora oficial.

La realitat és contundent:

Mai apareix esta denominació en cròniques migevals.

Mai l’utilisa cap rei.

Mai l’utilisa cap institució de l’época.

Mai la trobem en cap document de la Cancelleria.

L’únic nom oficial i històric és:

CORONA D’ARAGÓ

El terme “Catalano-Aragonesa” naix en el sigle XIX, en plena Renaixença catalana, com una ferramenta identitària i ideològica per a situar a Catalunya en un lloc central que no va tindre en temps migevals.

Un invent actual, presentat com si fora una antiga veritat.

Conclusió: quan l’història parla, el mit cau

El pancatalanisme ha creat un corpus mitològics que busca reescriure l’història migeval:

regnes inexistents, principats inventats, corones imaginàries i un protagonisme històric que la documentació desment una i una atra volta.

L’objectiu és clar: justificar políticament el present deformant i remodelant el passat.

L’història de la Corona d’Aragó és fascinant, rica i profunda.

No necessita pegots identitaris.

I menys encara manipulacions.

En la pròxima entrega, continuarem desmontant nous mits:

La falsa “unitat llingüística catalano-valenciana”.

La manipulació del Tractat de Corbeil.

I l’apropiació simbòlica de Jaume I.

La veritat sempre preval.

Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana