Els mits del pancatalanisme 89 – L’inexistent “Regne de Catalunya”: quan la terminologia moderna reescriu l’Edat Mija

En el debat historiogràfic contemporàneu ha guanyat terreny una expressió que, repetida en freqüència en determinats àmbits polítics i culturals, pretén reinterpretar l’història medieval de la Corona d’Aragó: la cridada “Corona catalano-aragonesa” o inclús el supost “Regne de Catalunya”.
No obstant, quan s’acodix a la documentació migeval i a la terminologia utilisada pels propis protagonistes de l’época, estes denominacions simplement no existixen. No apareixen en cròniques, registres administratius, tractats diplomàtics ni documents jurídics dels sigles migevals. Són, en realitat, construccions modernes proyectades retrospectivament sobre un passat que funcionava en categories polítiques completament distintes.

Des del sigle XII, l’entitat política sorgida despuix del matrimoni entre Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, i Petronila d’Aragó, va ser coneguda en la documentació com a Corona d’Aragó. Aixina apareix en cròniques, cancelleries reals, tractats internacionals i texts jurídics.
L’estructura política d’eixa monarquia era complexa i plural, com a tantes atres en l’Europa migeval. Baix l’autoritat de la Corona coexistien diversos territoris en institucions pròpies: el Regne d’Aragó, el Regne de Valéncia, el Regne de Mallorca i el comtat de Barcelona, ademés dels posteriors dominis mediterràneus.
Pero eixa pluralitat institucional mai es va definir en térmens d’una suposta “confederació catalano-aragonesa”, una expressió que pertany al vocabulari polític contemporàneu i que difícilment hauria tingut sentit per als contemporàneus de Jaume I o Pedro el Cerimoniós.
L’historiografia moderna advertix en freqüència sobre el perill d’aplicar conceptes polítics actuals a realitats històriques molt distintes. Paraules com a confederació, nació o Estat tenen significats que es varen desenrollar sigles despuix de l’Edat Mija.

Quan estes categories s’utilisen per a descriure estructures polítiques migevals, es corre el risc de distorsionar la naturalea real d’aquelles institucions.
En el cas de la Corona d’Aragó, la denominació reflectix clarament la base jurídica del sistema: una monarquia dinàstica que integrava distints territoris baix l’autoritat d’un rei. No existia un “Regne de Catalunya” equiparable al d’Aragó o Valéncia, ni tampoc una entitat política cridada “Catalunya-Aragó”.
L’aparició d’expressions com a “Corona catalano-aragonesa” respon en gran mida a debats polítics i culturals sorgits en els sigles XIX i XX, en el context de la construcció d’identitats nacionals en Europa.
Durant eixe periodo, molts territoris varen buscar reinterpretar el seu passat migeval per a dotar de profunditat històrica a narrativa contemporànees. Este fenomen no és exclusiu de cap lloc; ha ocorregut en distints països del continent.
El problema sorgix quan eixes reinterpretació es presenten com a fets històrics consolidats, ignorant la terminologia i les estructures polítiques que apareixen en les fonts migevals.

Les cròniques migevals, els registres de cancelleria i els documents diplomàtics de l’época utilisen de forma sistemàtica térmens com a Corona d’Aragó, Regne d’Aragó, Regne de Valéncia o comtat de Barcelona.
La diferència entre estos térmens no és menor. En el llenguage polític migeval, un regne era una entitat sobirana en una tradició jurídica definida, mentres que el comtat de Barcelona constituïa un territori en institucions pròpies dins de la Corona, pero sense la categoria de regne.
Ignorar estes distincions per a parlar d’un inexistent “Regne de Catalunya” implica alterar la terminologia històrica utilisada pels propis protagonistes del periodo.
L’història migeval de la Corona d’Aragó és una de les més riques i complexes d’Europa. La seua estructura institucional, la seua expansió mediterrànea i la seua ret de relacions polítiques varen conformar un sistema singular dins del panorama europeu.
Comprendre eixa història exigix respectar les categories polítiques que apareixen en les fonts i evitar la tentació de reinterpretar-les des de conceptes moderns que no existien en l’época.
Perque quan l’història es reescriu per a adaptar-la a relats identitaris actuals, el resultat no és una nova interpretació historiogràfica.
És, senzillament, una simplificació del passat que termina substituint la documentació per la narrativa.

 
Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana