Els mits del pancatalanisme 82 – El mit imperial dels “Països Catalans”: una construcció ideològica que ignora l’història

En determinats ambients del nacionalisme català seguix repetint-se, en sorprenent insistència, l’idea dels cridats “Països Catalans”: un supost espai nacional que comprendria Catalunya, Valéncia, Balears, Andorra i diverses zones d’Aragó, Múrcia, França o inclús Cerdenya. Es presenta com una realitat històrica, cultural i llingüística inqüestionable. No obstant, quan s’examina en rigor històric i polític, eixa construcció revela més traces de proyecte ideològic contemporàneu que de realitat històrica documentada.

La noció dels Països Catalans no sorgix de l’Edat Mija ni de l’història institucional de la Corona d’Aragó. És, en gran mida, una formulació política moderna, difosa en el sigle XX per determinats sectors del catalanisme. Alguns dels seus propis promotors han aplegat inclús a admetre la naturalea expansiva de l’idea. El valencià Josep Guia, per eixemple, va aplegar a plantejar obertament que el territori resultant podria cridar-se simplement “Catalunya”, lo que ilustra en claritat la llògica centralisadora que estava darrere despuix d’este concepte.
Un atre dels arguments habituals consistix en presentar l’expansió mediterrànea de la Corona d’Aragó com un supost “imperi català”. Esta expressió, repetida en freqüència en discursos polítics o culturals, carix de base historiogràfica sòlida.
La realitat històrica és molt distinta. Durant els sigles XIII al XV es va produir una expansió mediterrànea protagonisada per la Corona d’Aragó, una estructura política composta per distints territoris en institucions pròpies: Aragó, Valéncia, Mallorca, el Comtat de Barcelona i posteriorment dominis en Sicília, Cerdenya o Nàpols. El subjecte polític d’eixa expansió no va ser Catalunya en solitari, sino una monarquia composta, característica del model polític migeval europeu.
Reduir eixe complex entramat institucional a un supost “imperi català” implica simplificar i distorsionar l’estructura real del poder migeval, a on la llegitimitat emanava de la monarquia i dels distints regnes i territoris integrats en la Corona.
La pròpia formació de la Corona d’Aragó demostra fins a quin punt la narrativa imperial catalanista resulta problemàtica. L’unió que va donar orige a eixa entitat política es va produir en el sigle XII per mig del matrimoni entre Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, i Petronila d’Aragó, hereua del tro aragonés.
Des del punt de vista jurídic i protocolari migeval, la diferència entre les dos categories era clara: un comte era un vassall dins del sistema feudal, mentres que un rei era sobirà. L’unió no va crear un regne català ni una Catalunya dominant, sino una integració dinàstica entorn a la Corona d’Aragó, que va mantindre la seua condició de regne.
L’historiografia europea reconeix àmpliament este model de monarquia composta, a on els territoris conservaven furs, corts i institucions pròpies. Pretendre reinterpretar-ho com una estructura imperial catalana supon aplicar categories contemporànees a un sistema polític medieval radicalment distint.
Un atre element que sol ometre’s en determinats relats nacionalistes és l’orige polític dels territoris catalans en l’Alta Edat Mija. Durant els sigles IX i X, els comtats de la zona varen sorgir com a part de la Marca Hispànica, una franja fronteriça de l’Imperi carolingi destinada a contindre l’expansió musulmana.
En eixe context, el comtat de Barcelona va ser inicialment una demarcació depenent del poder franc, governada per comtes nomenats pels monarques carolingis. En el pas del temps, eixos comtats varen ser guanyant autonomia, pero el seu orige institucional va ser clarament distint al dels regnes peninsulars sorgits de la resistència cristiana.
Este fet històric no implica inferioritat ni superioritat alguna, pero sí demostra que l’evolució política dels territoris peninsulars va ser diversa i complexa, molt llunt dels relats simplificats que busquen llegitimar proyectes identitaris actuals.
El problema no radica en estudiar o debatre el passat. L’historiografia sempre està oberta a revisió i anàlisis. El problema sorgix quan determinats conceptes històrics s’utilisen com a instruments per a justificar proyectes polítics contemporàneus.
L’idea dels Països Catalans funciona precisament en eixe terreny: intenta proyectar cap a arrere una suposta unitat nacional que no va existir com a entitat política ni jurídica. Els regnes migevals, les institucions forals i les identitats territorials de la Corona d’Aragó varen ser realitats distintes, cada una en la seua pròpia trayectòria històrica.
Reduir eixa diversitat a una narrativa nacional única no solament empobrix la comprensió del passat, sino que borra la pluralitat històrica de territoris com el Regne de Valéncia o el Regne de Mallorca, que varen desenrollar estructures polítiques pròpies dins de la Corona.
El debat sobre el passat mediterràneu de la Corona d’Aragó deuria abordar-se des del rigor acadèmic i la documentació històrica. No obstant, quan conceptes com a “imperi català” o “Països Catalans” s’utilisen com a categories històriques inqüestionables, es corre el risc de substituir l’investigació per una construcció ideològica retrospectiva.
L’història migeval de la Corona d’Aragó és, en realitat, molt més rica i complexa que qualsevol relat nacionaliste simplificat. Va ser una confederació de territoris en identitats, lleis i institucions pròpies, units baix una mateixa monarquia, pero llunt de constituir una nació homogénea en el sentit modern.
Per això, més que repetir mits polítics contemporàneus, convindria recuperar el verdader caràcter d’aquella estructura històrica: una pluralitat de regnes i territoris que varen coexistir dins d’una mateixa Corona, sense que cap d’ells poguera apropiar-se en exclusiva del seu llegat.

Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana