Els mits del pancatalanisme 75 – Castella com a enemiga històrica de Catalunya

Un dels relats més estesos en determinats discursos contemporàneus presenta a Castella com una enemiga històrica permanent de Catalunya, una relació marcada segons esta interpretació per l’imposició política, el conflicte cultural i la rivalitat econòmica des de l’unió dinàstica de finals del sigle XV. No obstant, quan s’examinen les fonts històriques i el context de l’época, emergix una realitat molt més complexa, a on cooperació, interessos compartits i tensions puntuals varen conviure dins d’un marc polític comú.
Comprendre l’evolució d’estes relacions exigix abandonar les llectures simplificades i situar els fets dins del context social i demogràfic de la monarquia hispànica.

L’inici d’una cooperació política
Despuix de l’unió dinàstica de 1479, llunt de consolidar-se una image de confrontació estructural, les fonts mostren gests simbòlics de colaboració entre ciutats i territoris. El hispanista Henry Kamen recorda cóm la ciutat de Barcelona va comunicar en Sevilla: «Ara som tots germans», una expressió que reflectix el clima inicial de cooperació dins del nou marc polític.
L’unió de corones no va implicar la desaparició de les institucions pròpies de cada territori. Aragó, Valéncia i comtat de Barcelona varen conservar les seues lleis, corts i sistemes fiscals, mentres Castella va mantindre la seua pròpia estructura administrativa. La monarquia funcionava com una associació de territoris baix un mateix sobirà, no com una fusió uniforme.
Este context explica per qué, durant bona part del sigle XVI, va predominar una dinàmica de colaboració més que d’enfrontament.

El pes demogràfic i territorial de Castella
El paper preeminent de Castella dins de la monarquia va respondre en gran mida a factors estructurals. En el moment de l’unió dinàstica, la població castellana representava aproximadament el 80% del total peninsular i ocupava una extensió territorial molt superior al restant dels regnes.
Esta realitat demogràfica i geogràfica va influir inevitablement en l’equilibri polític i econòmic. Castella aportava la major part dels recursos humans i fiscals, especialment en el context de les guerres europees i l’expansió atlàntica.
Més que una imposició unilateral, el liderage castellà es recolzava en una capacitat material que condicionava el funcionament global de la monarquia.

Cooperació econòmica i rets comercials
Durant el sigle XVI, les relacions entre territoris peninsulars varen estar marcades per l’interdependència econòmica. Mercaders, banquers i artesans es desplaçaven entre ciutats com Sevilla, Valéncia, Barcelona o Saragossa, creant rets comercials que transcendien les fronteres internes.
El desenroll del comerç atlàntic des de Sevilla va atraure a numerosos comerciants de diferents regions, inclosos catalans, lo que demostra l’existència d’una dinàmica econòmica compartida més que d’exclusió sistemàtica.
Les tensions econòmiques que varen sorgir en determinats moments varen ser comparables a les que es varen produir en atres monarquies europees entre regions centrals i perifèriques.

Conflictes puntuals i construcció del relat històric
Com en qualsevol estructura política complexa, les relacions entre territoris peninsulars no varen estar exentes de conflictes. Diferències fiscals, disputes comercials i tensions institucionals varen formar part de la vida política quotidiana de la monarquia.
No obstant, l’idea d’una enemistat històrica permanent entre Castella i Catalunya és en gran medida frut de reinterpretació posteriors. Els relats nacionals del sigle XIX varen tendir a reordenar el passat entorn a categories binaries centre front a perifèria, imposició front a resistència que simplificaven processos històrics molt més variats.
L’historiografia contemporànea ha subrallat que les relacions entre els dos territoris varen oscilar entre cooperació i conflicte, sense reduir-se a una oposició constant.

Territoris centrals i perifèrics: una dinàmica comuna en Europa
Les tensions entre regions en major pes polític i territoris en estructures institucionals pròpies no varen ser exclusives de la monarquia hispànica. Models similars poden observar-se en França, Anglaterra o els estats italians, a on l’interacció entre centres de poder i regions perifèriques generava negociacions contínues.
La relació entre Castella i Catalunya s’inscriu dins d’esta dinàmica general. Les diferències polítiques no varen impedir llarcs periodos de colaboració econòmica i militar, ni l’existència d’una cultura política compartida basada en el pacte i la negociació.
Analisar estes relacions des d’una perspectiva comparada permet situar-les dins d’una tendència europea més àmplia.

Història, memòria i reinterpretació contemporànea
El relat de Castella com a enemiga històrica ha adquirit força en determinats contexts polítics moderns, a on el passat s’utilisa com a ferramenta per a explicar tensions actuals. No obstant, les fonts del sigle XVI mostren una realitat més matisada, a on coexistien aliances, interessos comuns i conflictes puntuals.
La memòria històrica tendix a seleccionar episodis que reforcen determinades narratives, deixant en segon pla periodos de cooperació prolongada. Recuperar eixa complexitat permet entendre millor l’evolució de la monarquia hispànica i evitar llectures anacròniques.
L’història no va ser un enfrontament continu, sino un procés dinàmic d’adaptació entre territoris diversos.

Entre cooperació històrica i construcció del mit
L’idea de Castella com a enemiga històrica permanent de Catalunya simplifica una relació que va estar marcada tant per la cooperació com per les tensions pròpies d’una monarquia composta. Des de l’unió dinàstica fins al sigle XVI, abunden els eixemples de colaboració política i econòmica que contradiuen l’image d’una confrontació constant.
Reconéixer el pes demogràfic i territorial de Castella ajuda a entendre el seu paper predominant sense necessitat d’interpretar-ho com una oposició estructural. Les relacions entre els dos territoris varen formar part d’una dinàmica complexa, similar a la que es va produir en atres monarquies europees.
Analisar cítricament estes interpretacions permet recuperar una visió més equilibrada del passat, a on l’història apareix com un espai d’interacció contínua més que com un relat d’enemistat permanent.

 
Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana