Per als seguidors dels països…

La península ibèrica, ha segut tota un encisam de regnes de tot tipo, i com a mostra d’ells, a soles citaré els regnes visigots, sueus, musulmans i cristians. Vaig a detindre’m en estos últims un moment, i d’entre ells citaré als regnes de lleó, Navarra, Aragó, Valéncia, Mallorca, Castella o Portugal, puix podríem dir que la pràctica totalitat del territori de lo que hui es Espanya i Portugal estigueren constituïts com a regnes, i els territoris que no es constituïren com a regnes, en el pas del temps acabaren sent par d’algun regne, com per eixemple Melilla que passà a ser part del regne del Regne de Castella en 1497. Les Illes Canàries que també passaren a formar part del Regne de Castella gradualment entre 1402 i 1496. Ceuta que primer passà a formar part del Regne de Portugal en 1415 i finalment a mans espanyoles. O el comtat de Barcelona que passà a ser part de la Corona d’Aragó, com ara vorem.

Per damunt dels regnes, com una supra entitat, mos trobem les corones, que son entitats territorials que unifiquen baix un mateix monarca o rei a diferents regnes i inclús ad gluns atres territoris com senyorius o comtats. En la península ibèrica hagueren dos grans corones. La Corona de Castella, que es fundà inicialment en l’unió dels regnes de Lleó i Castella en 1230. I la Corona d’Aragó, constituïda pels regnes d’Aragó, Valéncia, Mallorca i dins de la península, d’alguns atres territoris; als que han de sumar-se alguns territoris a la vora del Mediterràneu com Sicília, Cerdenya i Nàpols.

Per ad este artícul nos anem a quedar en esta última Corona d’Aragó, per a la qual, tots els territoris compartien el mateix sobirà, el rei d’Aragó, encara que cada regne o uns atres territoris, mantenien el seu rei, senyor, comte, etc.

Ara be, la Corona d’Aragó es creà en 1137, quan el rei Ramiro II d’Aragó (1086-1147/1157) conegut en el malnom de «el Monge» o «el rei Campana», aparaulà el matrimoni de la seua única filla Petronila (1137-1162) la que seria la primera dòna reina d’Aragó, en el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV (1130/1131-1162) conegut en el malnom de «el Sant». D’eixa unió matrimonial naixqué a Corona d’Aragó, que en un principi incloïa al Regne d’Aragó i comtat de Barcelona.

Pero d’a on ve este comtat. Este comtat junts a uns atres: Besalú, Sobrarbe, Jaca, Cerdanya, Conflent, Ribagorça, Pamplona, Ampúries, Peralada, Girona, Manresa, Aragó, Sangüesa, Osona, Pallars, Roselló i Urgell, són els que formaren la Marca Hispànica, la qual fon un concepte geogràfic i territorial situat en la frontera polític-militar entre l’imperi Carolingi  al nort dels Pirineus, i Al-Àndalus en el sur dels Pirineus i ya dins de la península ibèrica. Des de la seua creació a finals del sigle VIII fins a finals del sigle IX la Marca Hispànica estigué baix la regència política de l’Imperi Carolingi. Dins de lo que era la Marca Hispànica començaren a sorgir alguns regnes com el Regne de Pamplona, que començà sent a soles lo que era el comtat de Pamplona, i el ya citat Regne d’Aragó creat en 1035 en l’unió dels comtats de  Sobrarbe i Ribagorça. Tots estos comtats de la Marca Hispànica, en el pas del temps s’uniren o desapareguen passant a formar part d’un ent territorial més gran.

Per ad este artícul em centraré en el comtat de Barcelona, el qual per mig de la citada boda entre Petronila i Ramon Berenguer, constituí de facto la Corona d’Aragó, pero això no vol dir que el comte passara a ser rei d’Aragó, de fet este matrimoni pactat, entre Petronila, una chiqueta que es casà als 14 anys en el comte de Barcelona, un home que tenia 36 anys, a soles fon un matrimoni de conveniència buscat pel rei d’Aragó, pare de Petronila, buscant alluntar-se de la Corona de Castella per a que esta no poguera absorbir al Regne d’Aragó.

De fet, quan muigué el rei Ramiro II, pare de Petronila I, fon esta la reina i no Ramon Berenguer que soles era el rei consort, pero que, per ser major d’edat, era l’administrador del regne.

De fet la reina Petronila en el seu últim testament en 1164, deixà escrit lo següent:

«Te concedix a tu, el meu volgut fill Alfons, rei d’Aragó i comte de Barcelona, que en el testament del meu volgut home te diu Ramon, i a tota la teua prosperitat tot el regne aragonés íntegrament…»

Deixant molt clar que Barcelona jamai passà de ser un trist comtat de la Corona d’Aragó i que el comte Ramon Berenguer jamai fon príncep ni rei ni res paregut. És més, per la manera d’escriure el text, inclús m’atreviria a dir que Petronila li tenia un poc d’oix al seu home a la força.

De fet, el rei de la corona d’Aragó quan muigué la reina Petronila I, fon el seu fill el rei Alfons II (1157-1196) conegut pel malnom de «el Cast» o «el Trobador».

La Corona d’Aragó continuà sent una corona fins a que per mig dels Decrets de Nova Planta promulgats pel rei borbó Felip V d’Espanya (1683-1746) conegut pel malnom de «el Animós», derogà els furs de tots els regnes dels territoris conquistats darrere de la Guerra de Successió Espanyola (1701-1713).

En el chicotet tros d’història pel qual he passat de puntilles, hem pogut vore que mai he nomenat a Catalunya, puix des de que naixqué fins a la derogació dels furs dels regnes en els Decrets de Nova Planta, en el sigle XVIII, a soles havia segut un trist comtat pertanyen a la impressionant Corona d’Aragó.

Per lo tant podem extraure de lo dit dos coses ben clares.

1.- L’actual Catalunya en les seues quatre províncies, és un invent prou modern, i, llevant del temps de la Marca Hispànica, mai ha segut un territori en autonomia pròpia, fins a que es constituí com una Comunitat Autònoma d’Espanya, per lo tant, mai ha segut un país, una nació ni res paregut. Aixina que dir Països Catalans, i ademés voler incloure al tradicional i històric Regne de Valéncia en ells, és tota una impressionant badoqueria i una ruqueria que, a soles la poden dir un colectiu de persones radicals als que els han menjat el cap en pallassades diverses sense que estos hagen buscat o estudiar res d’història, sense que hagen volgut saber la veritat; o uns personages desvergonyits i incults que a soles volen adoctrinar al primer grup de persones que he nomenat, i que són molt fàcils d’utilisar per a la lluita de carrer i per a formar soroll allà a on van, puix no saben pensar per sí mateixos i a soles complixen lo que diu la veu del seu amo.

2,- Al no existir el territori Catalunya com a tal, com he demostrat, puix mentres que foren part de la Corona d’Aragó sempre han segut el comtat de Barcelona, no podia existir una llengua en un topònim que no existia, puix com a norma habitual i normal, primer existix el topònim que designa un territori, siga este el que siga, i despuix el nom propi de la llengua d’eixe territori, i mai mai mai al revés.

De fet quan Enric Part de la Riba (1870-1917), president de la Mancomunitat de Catalunya, institució que estigué active entre 1914 i 1923/1925, i remarque lo de «mancomunitat», puix no era res més, li donà l’orde a l’ingenier industrial reconvertit en gramàtic Pompeu Fabra i Poch, de que creara el català modern, la gent de Barcelona es cabrejà moltíssim i no volien parlar eixa llengua aliena ad ells, puix es diferenciava moltíssim del barceloní que havien parlat fins ad eixe moment. I no els faltava raó, puix Pompeu per a crear el català modern, agarrà un 95% de la llengua valenciana, i el restant del percentage ho agarrà d’unes atres llengües com la balear, francesa, i algunes atres. Per això el català es pareix tant al valencià, perque Pompeu feu que pràcticament foren la mateixa llengua, o per lo manco com he dit abans, en un altíssim percentage.

Be per a concloure este artícul, podríem dir en quatre paraules que, el comtat de Barcelona fon creat per Carlo Magno (742,747 o 748-814), d’ahí passà a ser un territori de la Corona d’Aragó; despuix un territori conformat per una Mancomunitat i en acabant en l’actualitat, una Comunitat Autònoma d’Espanya a la que no volen, puix diuen que tenen un gran passat com país, com nació, cosa que he demostrat que no és aixina.

Esta gentola és digna de tindre-los pena.

Per Joan Benet Rodríguez i Manzanares