Els mits del pancatalanisme 57 – 1714 i l’absència d’una “Reacció nacional”: Context polític i llenguage del sigle XVIII

Un dels arguments més repetits en la discussió sobre 1714 és l’idea de que va existir una reacció nacional catalana immediata despuix de la caiguda de Barcelona. No obstant, molts historiadors senyalen que el concepte modern de nació política no formava part del marc mental habitual del sigle XVIII. Per a entendre qué va ocórrer realment despuix del conflicte, és necessari analisar les fonts dins del seu propi context històric.

El llenguage polític de l’Antic Règim
En la primera mitat del sigle XVIII, els discursos polítics s’estructuraven principalment al voltant de la llealtat dinàstica, els privilegis forals i l’orde jurídic tradicional. Les categories de “nació” en sentit contemporàneu encara no havien cristalisat com a element central del debat públic.
Per això, els documents conservats despuix de 1714 solen expressar preocupacions relacionades en la reorganisació institucional, els canvis administratius o les conseqüències econòmiques de la guerra, més que en reivindicacions nacionals en el sentit actual.

¿Va haver una reacció colectiva despuix de la caiguda de Barcelona?
L’historiografia mostra que, despuix del final del conflicte, la prioritat de moltes comunitats va ser la reconstrucció social i econòmica despuix d’anys de guerra. Les fonts del periodo reflectixen jurament de fidelitat, reorganisació d’institucions i adaptació a les noves estructures polítiques.
Açò ha dut a alguns investigadors a afirmar que no va existir una reacció nacionalista organisada comparable a les movilisacions polítiques modernes. Atres estudis, no obstant, senyalen que sí va haver expressions de descontent lligades a la pèrdua d’institucions pròpies, encara que sense el llenguage nacional posterior.

La qüestió de les fonts documentals
El debat sobre l’existència o no d’una reacció “nacional” també depén del tipo de documents analisats. Les actes municipals, correspondències oficials i texts jurídics del periodo no solen amprar térmens propis del nacionalisme contemporàneu.
Açò no significa necessàriament absència de malestar o de memòria colectiva, sino que les categories polítiques disponibles en aquella época eren diferents. La forma d’expressar la protesta o l’acceptació del nou orde responia a còdics socials propis de l’Antic Règim.

La reinterpretació posterior en els sigles XIX i XX
Les llectures que presenten 1714 com un episodi de caràcter nacional apareixen en més força a partir del sigle XIX, quan els moviments culturals romàntics i els nous nacionalisme europeus varen començar a reinterpretar acontenyiments del passat baix categories modernes.
Este fenomen no va ser exclusiu de Catalunya: va ocórrer en numerosos llocs d’Europa, a on episodis medievals o moderns es varen transformar en símbols identitaris dins de contexts polítics posteriors.

Claus per a comprendre el debat historiogràfic
Per a analisar esta qüestió en major perspectiva, convé tindre en conte:
Les categories nacionals actuals no eren habituals en el discurs polític del sigle XVIII.
Les fonts contemporànees se centren més en qüestions jurídiques i dinàstiques que en identitats nacionals modernes.
L’absència de cert llenguage polític no implica necessàriament absència de sentiments colectius, sino diferències en el context històric.
Les reinterpretacions posteriors han influït en la manera en que hui es recorda 1714.
L’historiografia continua debatent cóm definir la naturalea de la reacció social despuix de la guerra.

Comprendre el passat sense categories anacròniques
L’anàlisis de les fonts posteriors a 1714 mostra una realitat complexa en la que les prioritats polítiques i socials eren distintes a les actuals. Més que una reacció nacional en sentit modern, els documents reflectixen un procés d’adaptació a un nou marc institucional despuix d’un conflicte dinàstic europeu.
Estudiar estos acontenyiments des del seu propi context històric permet entendre millor per qué les interpretacions han canviat en el temps i cóm cada época ha proyectat les seues pròpies preocupacions sobre el passat.
Perque la memòria històrica no és estàtica: evoluciona a mida que canvien les preguntes que la societat es fa sobre sí mateixa.

Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana