Els mits del pancatalanisme 76 – 1714 i els Decrets de Nova Planta: guerra de Successió, reformes borbòniques i construcció del mit polític modern

L’any 1714 ocupa un lloc central en moltes narrativa contemporànees sobre l’història de Catalunya. En freqüència es presenta com el moment en que un supost estat català hauria segut derrotat per Espanya i somés per la força. No obstant, quan s’analisen els acontenyiments dins del seu context històric real, l’interpretació resulta molt més complexa.
La caiguda de Barcelona en 1714 va ser un episodi dins de la Guerra de Successió espanyola, un conflicte europeu de gran escala que va enfrontar a distintes potències pel control de la monarquia hispànica despuix de la mort sense descendència de Carles II.
Comprendre este episodi exigix situar-ho dins d’eixe marc internacional i analisar també les reformes administratives que varen seguir al final de la guerra.

La Guerra de Successió: un conflicte europeu
La Guerra de Successió (1701-1714) no va ser una guerra entre Catalunya i Espanya, sino una lluita internacional que va implicar a gran part d’Europa. Despuix de la mort de Carles II, dos candidats varen aspirar al tro: Felip de Borbón, recolzat per França, i l’archiduc Carles d’Àustria, respalat per una coalició que incloïa Anglaterra, els Països Baixos i l’Imperi austríac.
Els distints territoris de la monarquia hispànica varen prendre posicions diverses dins d’este conflicte. Mentres Castella es va inclinar majoritàriament per Felip V, bona part dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó varen recolzar inicialment al candidat austríac.
Este posicionament va respondre a factors polítics i estratègics, no a un enfrontament nacional en sentit modern.

La caiguda de Barcelona en 1714
Despuix d’anys de guerra, el conflicte es va inclinar progressivament a favor del candidat borbònic. La retirada del respal internacional a l’archiduc Carles va debilitar la resistència dels seus partidaris en la península.
Barcelona va resistir el sege fins a setembre de 1714, quan finalment va caure davant les tropes de Felip V. La ciutat defenia la causa austracista, no l’independència d’un estat català inexistent en l’estructura política de l’época.
El conflicte va ser, en essència, una guerra dinàstica dins de la monarquia hispànica, en la que distints territoris varen recolzar a un o un atre pretenent al tro.

Els Decrets de Nova Planta
Despuix de la victòria borbònica, Felip V va impulsar una série de reformes administratives conegudes com a Decrets de Nova Planta. Estes mides buscaven reorganisar l’estructura institucional dels territoris que havien recolzat a l’archiduc Carles, adaptant-los a un model més centralisat inspirat en l’administració francesa.
Els decrets varen supondre la desaparició d’algunes institucions tradicionals dels territoris de la Corona d’Aragó, incloent les seues corts i certs sistemes jurídics propis. No obstant, també varen introduir noves estructures administratives i judicials que buscaven uniformar el funcionament de l’estat.
Este procés de centralisació no va ser exclusiu d’Espanya; formava part d’una tendència europea cap a la construcció de monarquies més centralisades durant el sigle XVIII.

Reformes i continuïtat econòmica
Encara que les reformes administratives varen alterar el marc institucional, Catalunya va experimentar durant el sigle XVIII un notable creiximent econòmic. L’expansió del comerç, el desenroll de manufactura i l’obertura progressiva al comerç americà varen contribuir a una etapa de dinamisme econòmic.
Barcelona es va convertir en un dels principals centres comercials del Mediterràneu occidental, mentres que l’indústria textil catalana va iniciar un procés d’expansió que marcaria el desenroll econòmic posterior.
Este creiximent demostra que l’evolució econòmica del territori no va seguir necessàriament una llínea de decliu despuix de 1714.

La reinterpretació historiogràfica del sigle XIX
El significat polític de 1714 va començar a transformar-se durant el sigle XIX, quan els moviments romàntics europeus varen reinterpretar el passat migeval i modern per a construir relats identitaris. En este context, la caiguda de Barcelona va ser reinterpretada com a símbol d’una pèrdua de llibertats nacionals.
En el pas del temps, esta llectura es va consolidar en determinats discursos polítics que presenten l’episodi com el final d’una suposta sobirania catalana. No obstant, la documentació històrica mostra que el conflicte formava part d’una guerra dinàstica internacional més àmplia.
La distància entre l’acontenyiment històric i la seua reinterpretació posterior explica bona part del debat contemporàneu.

Història, memòria i símbol polític
La commemoració de 1714 reflectix cóm els acontenyiments històrics poden adquirir un fort valor simbòlic en el pas dels sigles. En molts casos, la memòria colectiva selecciona certs episodis que condensa idees de resistència, pèrdua o identitat.
Este procés de simbolisació no és exclusiu de Catalunya; ocorre en múltiples contexts a on els fets històrics es reinterpreten per a donar sentit a debats polítics actuals.
El desafiu historiogràfic consistix en distinguir entre l’acontenyiment històric documentat i la narrativa simbòlica que es construïx posteriorment.

Entre el fet històric i el mit polític
La caiguda de Barcelona en 1714 va ser el resultat d’una guerra europea per la successió al tro espanyol, no el final d’un estat nacional català. Els Decrets de Nova Planta varen formar part d’un procés de reorganisació administrativa comuna en les monarquies europees del sigle XVIII.
La reinterpretació posterior de l’episodi ha transformat aquell acontenyiment en un símbol polític dins de determinats discursos contemporàneus. Analisar-ho des del seu context històric permet comprendre millor la complexitat del periodo i evitar simplificació que desdibuixen la realitat de la Guerra de Successió.
L’història de 1714 és, en última instància, un eixemple de cóm els fets del passat poden adquirir nous significats quan s’integren en narratives polítiques posteriors.

Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana