Els mits del pancatalanisme 56 – Llengua i decrets de nova planta: ¿Va haver prohibició del català en el sigle XVIII?

Un dels temes més discutits en parlar de la Guerra de Successió i les seues conseqüències és l’impacte llingüístic dels Decrets de Nova Planta. En el debat públic sol afirmar-se que estes mides varen perseguir directament la llengua catalana. No obstant, quan es revisa el text jurídic i el context històric, la qüestió apareix molt més complexa i matisada.
¿Qué regulaven realment els Decrets de Nova Planta?
Els decrets promulgats despuix de la guerra tenien com a objectiu principal reorganisar les institucions polítiques i judicials dins d’un model més centralisat, similar al que atres monarquies europees estaven desenrollant en l’época.
El foc d’estes normes era administratiu i jurídic: redefinir tribunals, competències i estructures de govern. Les disposicions llingüístiques varen ser llimitades i es varen centrar sobretot en l’àmbit de l’administració i la justícia, no en la vida quotidiana o cultural.

Llengües administratives abans del sigle XVIII
En l’Antic Règim, la pràctica llingüística en l’administració era distinta a l’actual. Durant sigles, el llatí havia segut una llengua habitual en àmbits jurídics i universitaris, mentres que les llengües vernàcules coexistien en usos locals i lliteraris.
Alguns estudis senyalen que els decrets varen impulsar la substitució progressiva del llatí pel castellà en determinats documents oficials, una tendència que també s’observa en atres territoris europeus a on les monarquies buscaven homogeneisar procediments administratius.

¿Prohibició o canvi administratiu?
En el text dels decrets no apareix una prohibició general de l’us social del català. Lo que sí s’establix és l’ocupació del castellà en certs òrguens judicials i administratius, com l’Audiència de Barcelona.
L’interpretació historiogràfica sobre l’alcanç d’esta mida varia:
Alguns autors la consideren part d’un procés de modernisació administrativa comuna en Europa.
Uns atres subrallen que va supondre una reducció de l’us institucional de les llengües pròpies i un canvi simbòlic important.
Estes diferències reflectixen cóm el mateix fet pot analisar-se des de perspectives distintes.

El risc dels anacronisme històrics
Jujar les decisions del sigle XVIII en categories llingüístiques actuals pot dur a conclusions simplificades. En aquella época, la política llingüística no s’articulava en térmens de drets culturals colectius com hui, sino en funció de criteris administratius, jurídics i de llealtat política.
Açò no significa que les mides foren neutrals o que no tingueren conseqüències culturals, sino que responien a una llògica política distinta a la contemporànea.

Claus per a entendre el debat actual
Per a abordar esta qüestió en perspectiva històrica convé recordar:
Els Decrets de Nova Planta es varen centrar principalment en la reorganisació institucional. No existix una prohibició explícita de l’us social del català en el text jurídic. Sí es varen establir canvis en l’idioma de determinats documents oficials.
L’historiografia oferix interpretacions diverses sobre l’impacte cultural d’estes mides. És important analisar els fets des del context polític i jurídic del sigle XVIII.

Llengua, administració i memòria històrica
El debat sobre la llengua en temps de Felip V mostra cóm les decisions administratives del passat poden adquirir significats diferents en el pas del temps. Les reformes borbòniques varen introduir canvis rellevants en l’administració, pero entendre el seu alcanç requerix distinguir entre política institucional i us social de la llengua.
Mirar estos processos des del seu context històric ajuda a evitar simplificació i permet comprendre per qué el tema seguix sent objecte de discussió tres sigles despuix.
Perque l’història llingüística no és una llínea recta: és un camp d’interpretacions a on passat i present dialoguen constantment.

Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana