La Renaixença del Regne de Valéncia

La Renaixença fon un moviment cultural, social, polític, científic, artístic, religiós, arquitectònic… és dir, un moviment que comprengué tots els aspectes de la vida, estenent-se principalment entre els sigles XV i XVI, encara que el sigle XIV ya apuntava maneres. És per això que, sent un moviment tan ample no poden tractar-se tots els seus àmbits en est artícul, aixina que, em centraré principalment en l’àmbit de les arts escrites.

Prenent el sigle XV com el principal dins de la Renaixença a nivell mundial, hi ha diverses teories de quan començà aproximadament. Uns historiadors diuen que començà en 1492 coincidint en el descobriment d’Amèrica per Cristóbal Colon. Uns atres diuen que començà en 1453 coincidint en la caiguda de l’Imperi Bizantí. I, uns atres, que començà en l’invenció de l’imprenta per part de l’alemà Johannes Gutenberg en 1440. En canvi, tots els historiadors coincidixen en que acabà en l’esclat de la Revolució Francesa en 1789.

El començament de la Renaixença coincidí en l’inici de l’Edat Moderna, la qual substituí a l’Edat Mija, pero este moviment no s’estengué fins al final de l’Edat Moderna, puix a la Renaixença li seguirien el Barroc, el Rococó i el Neoclassicisme, moviment en el que acabà l’Edat Moderna i començà l’Edat Contemporànea.

En la Renaixença a nivell mundial, hagueren diverses etapes diferenciades. Començant en el «Quattrocento» o «Primera Renaixença», la qual s’estengué des de 1400 fins a 1480, tenint el seu orige en Florència, Itàlia, sent alguns dels escritors valencians més destacats d’esta época:

Joan Ram Escribà de Romaní (ca.1430-1503. Contemplació a Jesús Crucificat (1495)

Dionís Guinot (Sigle XV). Obra figurativa en rimas estrampades en llaor del Rei (1453)

La segona etapa fon el «Cinquecento» o «Alta Renaixença», que s’estengué des de 1480 fins a 1520, tenint com a epicentre a Roma. En este moment ya estava estesa i consolidada la Renaixença per tota Europa, incloent Espanya, evidentment, sent quan alcançà el seu màxim esplendor. D’esta etapa vaig a destacar ad alguns autors valencians com:

Bernat Fenollar (1438-1516). Scachs d’amor (1475)

Jeroni Fuster (sigle XV- sigle XVI). Homilia sobre lo salm ‘De profundis’ (1490)

Mes, per ad alguns estudiosos, hi ha inclús una etapa prèvia, el «Trecento», sent esta bàsicament la part final del sigle XIV. D’esta época cal destacar ad alguns poetes valencians com:

Bonifaci Ferrer (1350-1417). De passiones Domini y Gozos del Roser

Antoni Canals (1352-1419) Escala de contemplació

I com epílec d’este moviment, sorgí el «Manierismo», que es donà en la mitat i final del sigle XVI, en representants valencians com:

Juan de Timoneda (ca1518/1520-1583). Sobremesa y alivio de caminantes (1563)

Gaspar Aguilar (1561-1623). Sonet d’elogi a l’obra d’Onofre Bartomeu Ginard sobre els Furs de València (1608)

Cal comentar que el terme «Renaixença», ho acunyà l’escritor i arquitecte italià Giorgio Vasari (1511-1574), en el seu llibre, «Les vides dels més excelents arquitectes, pintors i escultors italians», publicat en 1550. En 1855 l’historiador francés Jules Michelet (1798-1874) en el seu llibre, «La Renaissance», definí la Renaixença tal i com la coneixem actualment. Pero la definició actual de la Renaixença l’aportà l’historiador Carl Jacob Christoph Burckhardt (1818-1897), plasmada en en el seu llibre «La cultura de la Renaixença en Itàlia», publicat en 1860.

En este moment, sorgix la figura del «mecenes», persones riques i poderoses que protegien als artistes i finançaven les seues obres. Ademés, començaren a crear-se les universitats, i en elles s’impartien les ensenyances de nivell superior de totes les branques del coneiximent del moment, i tot allò en mig d’una corrent denominada «Humanisme», inspirada en l’antiguetat clàssica i basada en els valors humans, situant a l’home com a centre de totes les coses.

Cal comentar que l’Universitat de Valéncia es constituí el 30 d’abril de 1499 en el nom d’Estudi General.

La Renaixença produí un canvi total en la societat, pero sobre tot en l’àmbit de les arts, aixina d’esta manera trobem que en les arts plàstiques, els artistes plasmaren les seues obres tal qual veïen la realitat del seu voltant, sense artificis ni exaltacions físiques, combatives o místiques. En pintura es desenrollà el sistema de la perspectiva i la la tècnica de clarobscur. I, dins de les arts escrites, grans autors com el poeta i escritor valencià naixcut en el Regne de Valéncia, Ausias March, presentà un nou tipo d’héroe que es trobava molt llunt del típic héroe a l’us fins ad eixe moment el qual era casi un deu o un semideu, per a convertir-lo en un héroe que, com qualsevol atra persona, podia sagnar, patir dolor i inclús morir.

Alguns grans poetes i escritors de la Renaixença a nivell mundial, foren:

Leonardo da Vinci (1452-1519)

Francesco Petrarca (1304-1374)

Garcilaso de la Vega (1491/1503-1536)

Nicolás Maquiavelo (1469-1527)

Baltasar Castiglione (1478-1529)

Tomás Moro (1478-1535)

Juan Boscán (1490-1542)

Giovanni Bocaccio (1313-1375)

Edmund Spencer (1552/1553-1599)

Françoise Rebelais (1493/1494-1553)

Lope de Rueda(1510-1565)

Ludovico Ariosto (1474-1533)

Fernando de Herrera (1534-1597)

i moltíssims poetes i lletraferits més.

Pero, el Regne de Valéncia fon un lloc a on la Renaixença tingué una repercussió sense precedents en tota l’història mundial, sobre tot a nivell lliterari, pero no tant per lo que la Renaixença aportà al Regne de Valéncia, sino més be, per tot lo que el Regne de Valéncia aportà a la Renaixença.

Per a entendre lo dit, hem de saber que, durant el sigle XV, finals del sigle XIV i principis del sigle XVI, en el Regne de Valéncia sorgiren numerosos artistes que aportaren ad esta gran época, la nomenada «Escola Valenciana», en la que havien numerosos pintors de la talla de:

Juan de Juanes (1503/1505-1579). L’últim sopar (1562)

Jaume Mateu (1384-1452). Retaule de Sant Jeroni (1430)

Vicente Macip (1474-1545). Martiri de Santa Inés (1540)

Gonçal Peris Sarriá (1380-1451). Retaule de Sant Martí, Santa Úrsula i Sant Antoni (1443)

Antoni Peris (1365-1436). La Nostra Senyora de Gràcia en els grans mestres de l’Orde Montesa (1412)

En la mateixa escola havien escultors i arquitectes com:

Damian Forment Cabot (1480-1540). Retaule major de la Basílica del Pilar (1509)

Martí Llobet (sigle XV). Cimbori de la Catedral de Valéncia (1430)

Antoni Dalmau (1435-1453). Image de Santa Mata per a la Catedral de Valéncia (1440)

Pero, sobre tot i per damunt de tot, sorgiren moltíssims escritors, poetes, dramaturcs i ensagistes valencians en una total proyecció universal, els quals han arribat fins als nostres dies en tot l’esplendor que tingueren en vida, puix la majoria de les obres escrites en la Renaixença Valenciana, s’han constituït com uns autèntics clàssics que han sobrepassat totes les époques de la vida i totes les expectatives, sent obres d’imprescindible llectura en tots els racons del món. Alguns d’estos escritors junt a alguna de les seues obres més importants, ademés de tots els que ya he citat, són:

Joanot Martorell i Mompalau (1410-1465). Tirant Lo Blach (1464)

Sor Isabel de Villena (1430-1490). Vita Christi (1497)

Ausias March (1400-1459) Lo temps és tal que tot animal brut

Jordi de Sant Jordi (1400-1424). Estramps

Francisco de Castellví y Vic (?-1506). Participa en «Obres e trobes» (1474)

Pere March (1336/1338-1412). El mal d’amor

Sant Vicent Ferrer (1350-1419). Sermons

Gilabert de Próixita (sigle XIV) Cancionero

Jaume Roig (?-1478). L’espill «Llibre de les dònes»

Joan Roïç de Corella (1435-1497). Les Lahors de la Verge Maria

Narcís de Vinyoles (ca1442/1447-ca1517). Lo procés de les olives (1497)

Sant Pere Pasqual (1227-1300). La Bíblia Parva

I moltíssims més, tants, que la dolça llengua valenciana tingué un enorme reconeiximent a nivell mundial i, ademés tots els lletraferits renaixentistes, tant els que he nomenat com els que no he nomenat, per no allargar massa l’artícul, foren uns verdaders «trencadors» de tot lo heretat de l’Edat Mija, com una certa foscor i tabús en molts àmbits.

Cal remarcar en este sentit que, Joanot Martorell en el seu magistral llibre Tirant Lo Blanch, deixà molt palés que, en la terreta a on havia naixcut, el Regne de Valéncia, es parlava valencià en el sigle XV, i per a que això poguera ser aixina, es deuria parlar la llengua valenciana en Valéncia, prou generacions abans que la seua, sobre tot, per a que la lliteratura no fora una lliteratura qualsevol, sino una lliteratura com la que s’escrigué en la Renaixença, la qual ha quedat gravada a fòc en l’història mundial. Sent la llengua valenciana, una de les llengües més grans, referents i importants a nivell mundial d’esta época de la història de l’humanitat. Aixina ho deixa escrit Joanot Martorell en el seu Tirant Lo Blanch:

«E com la dita hystoria e actes del dit Tirant sien en llengua anglesa, e a vostra illustre senyoria sia stat grat voler me pregar las giras en llengua portoguesa, opinant, per yo esser stat algun temps en la sen illa de anglaterra, degues millor saber aquella llengua que altri; […] me atrevire expondre: no solament de llengua anglesa en portoguesa. Mas encara de portoguesa en vulgar valenciana: perço que la nació don yo so natural sen puxa alegrar…»

I, com és ausades conegut, tota esta ingent cantitat de lletraferits i obres tan importants i rellevants a nivell mundial, donà lloc al Sigle d’Or de la Llengua Valenciana, que fon el primer Sigle d’Or de qualsevol llengua del món, de les poques llengües que han tingut un Sigle d’Or, com l’espanyola, despuix l’anglesa i, en el sigle XVII es parla també de la francesa. Mes, ser la llengua valenciana la primera llengua que tingué un Sigle d’Or i en l’esplendor en que tingueren, tant la seua lliteratura com el seus lliterats, és tot un verdader privilegi, un excels honor que cap atra llengua podrà arrebatar-li mai, ni ninguna entitat pública o privada podrà qüestionar de cap de les maneres.

El Sigle d’Or de la Llengua Valenciana és sense cap dubte, la màxima fita de la Renaixença, o be, una de les màximes fites d’esta irrepetible época històrica.

Per a eixemplificar lo dit, vullc compartir en tots vosatres, la segona estrofa del poema «Tant he amat que vinc en desamar», de l’insigne poeta valencià Ausias March.

Qui ama poc no deu ser desijant

que son amat li siga extrem volent,

puix poc voler no és delit sintent

del gran voler que li porta l’amant.

Sol per amor se desija atre amor:

per sí mateix no porta a atre delit

i dona cels dant congoixós despit,

si lo delit de ser amat no encor.

La Renaixença Valenciana dins de l’àmbit de les lletres valencianes i mundials, nos regalà lo millor que una llengua pot oferir al món sancer, un Sigle d’Or, el Sigle d’Or de la Llengua Valenciana, que produí tants i tants bons llibres, que nos faria falta viure mil vides per a poder llegir-los tots en el deteniment que requerixen, per ad aixina, poder assaborir-los com es mereixen i, traure d’ells tot el seu suc, els quals vos puc dir sense cap dubte, que són pura mel de romer.

Per a qui no els haja llegit, els encomane la faena de nutrir-se d’estos grans llibres valencians produïts en el Regne de Valéncia, i fruir d’ells.

Llengua Valenciana, la llengua de la Renaixença.

La llengua del primer Sigle d’Or de totes les llengües del món.

Per Joan Benet Rodríguez i Manzanares