Alguns apunts sobre la dolça llengua valenciana

Un dels postulats catalanistes més arraïlat dins del món pancatalaniste, (que no hi ha pocs), és que el rei Jaume I, nomenat «el Conquistador», quan conquistà les terres valencianes, nos portà el català com a llengua, puix els guerrers que anaven en ell parlaven català; és dir, com si fins a que vingué el rei Jaume I, en Valéncia no parlaren res o a soles per senyes, pero eixe postulat catalaniste, com anem a vore, no és cert i s’allunta moltíssim de la veritat i la realitat.

Cal començar dient que lo que hui en dia és Catalunya, dins del marc territorial més gran i totalment consolidat a nivell mundial que és Espanya, a la qual pertany, quan el rei Jaume I començà la conquista de Mallorca i despuix la de Valéncia, no existia com a entitat territorial constituïda i diferenciada ni geogràfica i territorialment, puix esta a soles eren uns chicotets comtats dins de l’immens territori constituït per la Corona d’Aragó, puix esta sí que existia i en una rellevància a nivell mundial fòra de tot dubte, puix els seus territoris s’estenien a tot lo llarc de la mar Mediterrànea. Mes, centrant-nos en la península ibèrica, alguns comtats que pertanygueren a la Corona d’Aragó foren els de Barcelona, Besalú, Cerdanya, Ampúries, Girona, Pallars, Peralada, Ribagorça, Roselló, Sobrarbe, Urgel…

Com podem comprovar, és del tot impossible que els soldats que venien en el rei Jaume I, nos portaren el català, com també és del tot impossible que existixca una llengua que utilise un topònim d’un lloc geogràfic o territorial que no existix. Mai en l’història ha existit primer el nom d’una llengua i despuix li han ficat el nom d’eixa llengua ad una entitat territorial, sempre ha segut la llengua la que a pres el nom del topònim del lloc a on s’ha iniciat.

També hem de tindre clar que, com els comtats citats pertanyien a la Corona d’Aragó, lo que es parlaria en els seria algun tipo de llengua aragonesa que, al començar a ser vehicular en eixos comtats, començarien estos a sentir-la com a pròpia. Pero, com ya he dit, de cap de les maneres podia ser català, puix Catalunya no existia com a entitat territorial. Mes, per assimilació al lloc a on es parlava, podríem acceptar que, en el pas dels anys, sigles, poguera començar a denominar-se barceloní, (que no català), prenent eixa manera de parlar l’aragonés, el nom del lloc a on es parlava. Pero no hem de perdre de vista que seria un «aragonés mal parlat» que en Barcelona sentirien com a propi.

D’esta manera hem raonat fefaentment que, lo que és parlava en Barcelona era un «aragonés mal parlat», o com a molt una variant molt localisada de l’aragonés que, en acabant, molts anys despuix, donaria pas al barceloní que «creà» el químic Pompeu Fabra i Poch, per orde d’Enric Prat de la Riba Sarrà, u del primers radicals nacionalistes catalans i pancatalanistes de l’història, convertint el barceloní en lo que és la llengua catalana actual.

Ací cal comentar que sense anar-nos molt llunt, i referint-nos a soles a les publicacions del filòlec i catedràtic de llengua valenciana, el R.P. Lluís Fullana i Mira, vaig a citar algunes de les seues publicacions orientades cap a la llengua valenciana, que sense cap dubte, serviren al citat químic per a fer llengua catalana, per això el català és tan paregut al valencià, i no al revés.

1903
Observacions sobre l’anàlisis etimològic i fònic de la nostra llengua.
Observacions sobre l’anàlisis gràfic de la nostra llengua.
Observacions sobre l’anàlisis ortogràfic de la nostra llengua.

1905
Morfologia del verp en la llengua valenciana. Premiat en els Jocs Florals de Valéncia.

1906
Geografia històrica del Regne de Valéncia. Premiat en els Jocs Florals de Valéncia.

1907
Característiques catalanes usades en lo Regne de València.

1909
Estudi sobre Filologia Valenciana. Premiat en els Jocs Florals de Valéncia.

1914
Normes Ortogràfiques.

1915
Gramàtica Elemental de la Llengua Valenciana.

1918
Gramàtica Elemental de la Llengua Valenciana, Segona Edició.

1919
Gramatologia Valenciana (Foren quinze artículs publicats en el diari Las Provincias.

1921
Vocabulari Ortogràfic Valencià-Castellà.

1922
Compendi de la gramàtica valenciana.

1925
Evolució fonogràfica de la Llengua Valenciana.

1926
Temes pràctics per a l’ensenyança de la llengua valenciana, girats a l’estil de Martorell.

1928
Refraner valencià.

1932
Ortografia Valenciana. Primera Edició.

1933
Ortografia Valenciana. Segona Edició.

Ademés, per a acabar cal dir que els guerrers no eren filòlecs ni estudiosos de la llengua i, ademés, la majoria d’ells, pràcticament tots, es tornaren a les sues cases en Aragó i unes atres terres, puix molts dels guerrers que vingueren en el rei Jaume I a reconquistar Valéncia, foren mercenaris que venien d’Itàlia i uns atres llocs i països. I els pocs que es quedaren a viure en les terres conquistades, no podien dur-nos el català, puix com ya he comentat, no existia com a llengua.

Est és un erro històric-cronològic que els catalanistes i pancatalanistes, utilisen molt a sovint, ficant en una data en concret coses, noms i situacions que són del tot impossible que pogueren haver passat, o nomenar-se aixina, puix en l’época en que situen moltes coses, estes no existien, pero conten en el seu favor que, el 99% de les persones que els escolten no saben lo que estan oint, per lo tant no poden valorar si és veritat lo que li estan dient, i ademés, que és lo pijor, no les investiguen per a contrastar la veracitat de lo escoltat, i es creuen de cap a peus tot lo que els diuen sense més, com si foren realitats palpables.

A tots els recomane que investiguen en els llibres antics, els que no estiguen filtrats ni empudegats pel catalanisme.

¡Vixca Valéncia i la llengua valenciana!

Per Joan Benet Rodríguez i Manzanares

(Nota de l’administrador: Alguns dels documents de R.P. LLuis Fullana i Mira mencionats en este artícul estan disponibles per a la seua llectura i/o descàrrega en la secció de documents.)