Història de la Comunitat Autònoma de Catalunya (Comparada)

Décimo Junio Bruto Galaico

Hi ha alguns territoris com l’actual Comunitat Valenciana, que està clar i contrastat que, el rei Jaume I (1208-1278) «el Conquistador», des de 1233 fins a 1244, conquistà gran part dels territoris que actualment la componen,  i els donà el privilegi de ser Regne, el Regne de Valéncia. Abans d’això Valéncia i uns atres territoris que hui en dia és la Comunitat Valenciana, eren regnes taifes, i si anem més arrere, queda molt clar que «Valentia», germen de lo que en acabant fon Valéncia, es creà en 138 a. C. Pel cònsul Décimo Junio Bruto Galaico (ca. 180 a. C.-113 a. C.), baix el domini en la península de l’Imperi Romà, per lo tant està ausades demostrar que lo que hui coneixem com Valéncia i com la Comunitat Valenciana, tenen una història milenària i bimilenària.

Més, hi ha uns atres territoris espanyols que no poder dir lo mateix, encara que s’empenyoren en ser lo que mai han segut, i ho vaig a demostrar molt clarament. Els primers pobladors de la península Ibèrica, foren els ibers en l’est i sur, els celtes en el centre, oest i nort, i en l’interior, una mescla d’abdós que es denominà celtíbers. Un salt llògic es passar a l’Imperi Romà, en el qual es creà la ciutat de «Valentia» en un tossal fluvial entre dos braços del riu Turia, un d’ells desaparegut hui en dia. La península ibèrica durant el periodo de l’Imperi Romà es denominà Hispània, i es dividí en dos províncies, Citerior i Ulterior, pero durà més temps la distribució plantejada per Cayo Julio César Augusto (63 a. C.-14) que dividí Hispània en tres províncies, Bética, en el sur; Lusitania, en l’oest; i Tarraconensis, la més gran en l’est i centre. Més tart Cayo Aurelio Valerio Diocleciano Augusto (?-316) afegí les províncies de Cartaginensis, que ocupà la part sur de la Tarraconensis; Galleacia, que ocupà la part nort de Lusitania, Mauritania Tingitana, part del nort d’Àfrica i, Baleàrica, que eren les Illes Balears. Fon durant el regnat César Augusto, sense poder dir una data determinada, quan en la província de Tarraconensis, en la part nordest de la península, es crearen Barcino i Gerunda, i moltes ciutats més per tots els seus territoris.

Quan l’Imperi Romà decaigué, la península ibèrica fon presa per diversos pobles com els sueus, vàndals, alans… ocupant el Regne Visigot, en la seua major expressió, casi tota la península ibèrica i gran part de l’actual França.

Táriq ibn Ziyad

Carlomagno

Arribem a 711 any en que començà l’invasió musulmana, liderada per Táriq ibn Ziyad (670-720) ocupant pràcticament tota la península i creant Al-Àndalus. El domini musulmà encara que fon decaent en el pas del anys, durà fins a 1492, quan gràcies als Reis Catòlics caigué l’últim reducte musulmà, el Regne Nazarí de Granada. Més, Carlomagno (742,747 o 748-814) que fon rei dels francs i llombarts, en 795 creà lo que es denominà, la Marca Hispànica, que era com una frontera militar per a defendre l’Imperi Carolingi de l’Al-Àndalus dels musulmans.

La Marca Hispànica estigué situada al sur dels Pirineus, i estigué constituïda per alguns comtats com a Barcelona (Barcino), Girona (Gerunda), Urgell, Cerdaña, Besalú, Ampurdà, Pallars, Ribagorça, Sobrarbe, Jaca, Conflent, Vallespir, Aragó o Pamplona.

Passats prou anys, en 1258, a través del Tractat de Corbeil, que firmaren el rei Jaume I, i el rei Luis IX de França (1214-1270) conegut com «Ludovico Nono» o «Sant Luis Rei», el rei francés renuncià formalment al seu senyoriu feudal sobre la zona de la Marca Hispànica, i en això reconegué la seua sobirania, cosa que era llògica que fora aixina, puix ya en 824 Pamplona es constituí com a regne, sent el seu primer rei, Íñigo Íñiguez Arista (790-852). I Aragó es constituí en Regne en 1035, sent el seu primer rei Ramiro I d’Aragó (1006-1063), mentres que uns atres comtats, com el de Barcelona, continuaren sent-lo.

Alvancem fins a 1137, any en el que el rei d’Aragó Ramiro II (1086-1157) «el Monge» o «el Rei Campana» aparaulà la boda de la seua única filla Petronila I de Aragó (1136-1173), la qual era una chiqueta de bolquers en el moment d’abdicar el rei Ramiro II. Més el rei Ramiro II, buscant alluntar-se lo màxim del Regne de Castella per a que este no absorbira el Regne d’Aragó buscà un home fòra d’este regne a qui «donar» la seua filla en matrimoni i tot el Regne d’Aragó, per a que aixina ell poguera tornar al monasteri i continuar en la seua vida monacal.

I trobà dispost al comte de Barcelona, Ramón Berenguer IV (1130/1131-1162), el qual passà a ser, com ell solia firmar, «regnante comes Barchinona in Aragon», «Mentres el comte de Barchinona regna en Aragó». Darrere de l’acort prematrimonial, Ramón Berenguer IV s’intitulà com a príncip d’Aragó, pero realment era un príncip sense principat que es donà ell ad ell mateix el títul de príncip, pero quan Petronila fon major d’edat, fon la reina de la Corona d’Aragó composta en eixos moments pel Regne d’Aragó i el comtat de Barcelona.

Ací cal fer un apunt. Com hem vist, Ramón Berenguer IV es nomenà ell a sí mateix príncip, pero del Regne d’Aragó, no de Catalunya, puix en eixe moment Catalunya no existia com entitat territorial; ni com a príncip de Barchinona, que continuava sent un comtat que pertanyia a la Corona d’Aragó.

Alfonso II d’Aragó

Ramon Berenguer IV muigué en 1162 i Petronila I d’Aragó en 1173, i quan esta muigué el regne d’Aragó passà a mans del seu fill Alfonso II d’Aragó (1157-1196), sent este rei d’Aragó i comte de Barcelona.

Arribem a 1238 any en que el rei Jaume I conquistà el regne taifa de Balansiya i moltíssimes més abans i despuix d’eixa data, convertint-los en part de lo que fon el Regne cristià de Valéncia. Mentrestant, Barcelona continuava sent un comtat dins de la Corona d’Aragó que ya contava en els regnes d’Aragó, Mallorca, Valéncia, i molts territoris més.

Dins del Regne de Valéncia, en 1363 sorgí la Diputació General del Regne de Valéncia, com una comissió delegada de les Corts, encarregada d’administrar l’impost denominat «Generalitats», d’ahí el nom final de Generalitat Valenciana que té el govern valencià, el qual quedà instituït com orgue permanent en 1418.

Arribem a 1469, any en que es realisà l’unió dinàstica entre les corones d’Aragó i de Castella, a través del matrimoni de la reina Isabel I de Castella (1451-1504) i Fernando II d’Aragó «el Catòlic», cosins en segon grau. Pero a pesar d’esta unió, cada corona mantenia els seus furs, monedes, llengua i territoris. I en açò tenim que Valéncia continuava sent un regne de la Corona d’Aragó, i continuà sent-lo fins a 1707, i Barcelona continuava sent un comtat de la Corona d’Aragó.

Als reis Catòlics els succeí la seua filla Juana I de Castella «la loca» (1479-1555), encara que realment en la pràctica el poder ho eixercia el seu home Felipe I de Castella «el Fermós» (1478-1506), i al morir este, el poder passà a mans de son pare fins a que el fill de Juana I de Castella i Felipe I de Castella; Carles I de Castella (1500-1558) «el César» es constituí en rei d’abdós corones, unificant per sancer la Monarquia espanyola, instaurant en la mateixa la dinastia dels Hasburgo, coneguda en Espanya com la Casa d’Àustria.

Arribem a 1700 any en que el rei Carles II d’Espanya «l’Enchisat» mor sense descendència provocant açò un conflicte en la successió del tro d’Espanya entre la Casa d’Àustria i la Casa dels Borbons, acabant en la Guerra de Successió que t’estengué des de 1701 a 1715 i, que guanyaren es Borbons, passant a ser rei d’Espanya Felip V «l’Animós» (1683-1746), constituint-se com el primer rei Borbó d’Espanya. Este a través dels Decrets de Nova Planta que es publicaren entre 1707 i 1716 derogà els furs dels regnes que no els havien recolzat, per lo tant els regnes pertanyents la Corona d’Aragó pergueren els seus furs. En este moment fon quan el Regne de Valéncia pergué els seus furs, com regne constituent de la Corona d’Aragó. Ara be, el Felipe V fon un rei absolutiste que es caracterisà per la centralisació del poder, imponent les lleis castellanes per tot arreu i convertint els regnes en províncies, les quals foren governades per Capitans Generals i Audiències.

Ací cal comentar que en eixe moment Barcelona, o com es nomenara en eixe moment, continuava sent un comtat de la Corona d’Aragó, pero lo tant, no derogaren els seus furs, puix no era un regne, lo que podríem dir que li derogaren foren els «Usages de Barcelona», ¡de Barcelona no de Catalunya!, la qual era un feu de la Corona d’Aragó. Per dir-ho d’una atra manera, en la Corona d’Aragó havia un rei, i en el feu del comtat de Barcelona un comte.

Reina Isabel II d’Espanya

Este sistema de distribució geogràfica, en poquetes diferències, s’estengué fins a que arribà la distribució geogràfica proposta en 1833 per Francisco Javier de Burgos y del Olmo (1778-1848), que baix el regnat de la reina Isabel II d’Espanya (1830-1904) «la dels Trists Destins» o «la Castiça», establí 49 províncies que foren la base de la divisió geogràfica actual d’Espanya. Esta distribució estava organisada en regions, com Castella la Vella, Castella la Nova, Andalusia, Aragó, Catalunya, Valéncia, Galícia, Extremadura, les Vascongades i les illes Balears i Canàries. Sent esta una de les primeres vegades que apareix el nom de Catalunya, per a designar un territori. És a dir, el nom «Catalunya» apareix reflectit com ent territorial, a mitat del sigle XIX, aixina que, qualsevol cosa que li vullguen atribuir a Catalunya com ent territorial de qualsevol tipo abans d’este moment, és impossible baix cap aspecte, puix fins ad este moment, no existia com ent territorial.

De fet fins a principis del sigle XX lo que es parlava en Barcelona era el barceloní, fins a que l’independentiste i separatiste Enric Part de la Riba (1870-1917) li encarregà a l’ingenier Pompeu Fabra i Poch (1868-1948) que dissenyara el català, i este ho feu prenent com a base el valencià.

Degut a la nova distribució, les quatre províncies que formaven Catalunya s’uniren en una Mancomunitat Catalana que estigué funcionant des de 1914 fins a 1925, any en que la dissolgué la dictadura del general Miguel Primo de Rivera y Orbaneja (1870-1930).

Pero en 1931, coincidint en la proclamació de la Segona República Espanyola, es tornaren a reunificar les quatre províncies catalanes i conformaren el primer germen de lo que seria la Generalitat de Catalunya, uns 520 anys despuix de que es creà la Generalitat Valenciana.

Durant el règim franquiste, darrere de la Segona República el territori espanyol continuava estant dividit en províncies, i estes en regions, casi tal qual les distribuïra Javier de Burgos en 1833, pero en un clar govern central.

Quan muigué Francisco Franco Bahamonde (1892-1975), Espanya quedà distribuïda de la mateixa manera, pero en este cas, les províncies estaven distribuïdes en Comunitats Autònomes, i Ciutats Autònomes, que és la distribució actual i física i política.

Esta es la «gloriosa» historia de Barcelona, ciutat i comtat, que en el sigle XIX comença a ser província, i en unió de atres tres províncies, una regió; despuix mancomunitat i en acabant Comunitat dins de l’estat espanyol. És per eixa «gloriosa» història per la que diuen que són país i per lo tant han volgut independisar-se d’Espanya en diverses ocasions, sent l’últim intent en 2017, declarant unilateralment l’independència d’Espanya el 10 d’octubre de 2017, la qual durà menys d’un minut.

56 segons d’independència el 10 d’octubre de 2017

Qui no admet lo que ha segut i lo que és, està destinat a fer el ridícul una vegada i una atra, com ho està fent Catalunya.

Per Joan Benet Rodríguez i Manzanares