Els mits del pancatalanisme 3 – Idioma, símbols i història manipulada

​

Despuix d’analisar el fals “Principat Català” i desmontar alguns dels relats més estesos del nacionalisme català, ara entrem en un camp especialment sensible: la llengua, l’identitat simbòlica i la figura de Jaume I. Tres pilars que el pancatalanisme ha utilisat, distorsionant-los, per a justificar un relat expressionista que no té base ni històrica ni filològica.

La falsa “unitat llingüística catalano-valenciana”: el dogma que no soporta proves.

La versió oficial del catalanisme afirma que valencià i català són “la mateixa llengua”. Una afirmació repetida fins a la sacietat que, no obstant, ignora documentació, gramàtica, tradició i testimonis contemporàneus.

Els fets són clars:

Els primers texts valencians (Furs, Llibre de Mustassaf, obres religioses) no seguixen la morfologia catalana.

Els nostres clàssics -Ausias March, Jaume Roig, Isabel de Villena, Joanot Martorell- mai varen dir que escrivien en català, sino en valencià, o simplement “en llengua vulgar”.

Les diferències fonètiques i lèxiques són evidents: nosatres, chiquet, hui, eixir, fem, traure, açò, abò… Un patrimoni propi, no una variant.

La teoria de la “unitat llingüística” no naix d’un consens científic, sino d’una voluntat política iniciada a finals del sigle XIX per la Renaixença catalana, que necessitava “enganchar” a Valéncia en el seu proyecte nacional.

La llengua valenciana és germana, no “subordinada”. Té orige propi, evolució pròpia i tradició lliterària pròpia. L’unitat llingüística és una ferramenta ideològica, no una realitat històrica.

La Senyera valenciana: un símbol que NO és català ni ho ha segut mai.

Una de les apropiació més descarades és la de la Senyera Real, l’emblema del Rei d’Aragó i, per extensió, del Regne de Valéncia. L’intent de presentar-la com a “catalana” és un insult a l’història.

Realitat documentada:

La senyal real naix en la casa d’Aragó, no en Catalunya.

Les quatre barres són l’emblema personal del rei, no d’un territori.

En Valéncia, la Senyera Real evoluciona fins a la Senyera Coronada, símbol exclusiu de la ciutat i Regne de Valéncia.

No existix “senyera catalana” fins al sigle XIX, quan el catalanisme necessita un símbol nacional propi.

El pancatalanisme, en canvi, intenta fer creure que la senyera és “catalana per definició” i que Valéncia “la còpia”. Quan és just al revés: Catalunya mai ha tingut una senyera pròpia fins a época moderna.

Jaume I, Rei d’Aragó… i del Regne de Valéncia, no d’una Catalunya inexistent. És habitual vore cóm en Tv3, en llibres de text i discursos polítics presenten a Jaume I com “el rei dels catalans”, “fundador de Catalunya” o “cap d’un estat català medieval”.

Res més llunt de la realitat.

La veritat és contundent:

Jaume I és Rei d’Aragó.

Reonquista i funda el Regne cristià de Valéncia (1238) i li otorga furs propis.

Conquista Mallorca i crea el seu regne.

Mai va ser rei de Catalunya… perque Catalunya no era un regne.

En cap document migeval se li denomina “Rei de Catalunya”.

És més: si Catalunya haguera segut un regne, Jaume I ho hauria mencionat com va fer en Valéncia i Mallorca. Pero no ho fa. Perque no existia com a entitat política.

El pancatalanisme s’apropia de Jaume I perque la seua història real -la d’una Catalunya dividida en comtats i subordinada a França fins a 1258- no servix als seus objectius.

La manipulació educativa en Catalunya: reescriure el passat per a controlar el futur.

Des de fa décades, el sistema educatiu català ha segut la columna vertebral del relat pancatalanista. Els llibres de text presenten:

un “Regne de Catalunya” inexistent;

una “Corona Catalano-Aragonesa” inventada en el sigle XIX;

a Jaume I com a “rei dels catalans”;

la Senyera com a “bandera catalana ancestral”;

el valencià com un “dialecte del català”;

i el Regne de Valéncia com una espècie de territori subsidiari.

Este adulterament sistemàtic ha generat vàries generacions d’alumnes convençuts de mits sense fonament històric.

Mentrestant, en Valéncia, l’AVL, creada precisament per pressions catalanistes, ha contribuït a reforçar este relat llingüístic artificial en una normativa que s’allunta del valencià viu i que s’acosta al català central.

Conclusió general: la veritat no necessita maquillage

L’història valenciana és forta, clara i noble. No necessita disfrassos catalanistes. Ni reinterpretació pos-modernes. Ni fantasies de laboratoris ideològics.

El pancatalanisme, per a justificar el seu proyecte, ha tingut que inventar: principats inexistents, regnes ficticis, llengües subordinades, banderes alienes, i héroes apropiats.

Pero la veritat és més poderosa que la propaganda. I quan s’exponen els documents reals, el relat pancatalaniste es derroca com un castell d’arena.

Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana