Els mits del pancatalanisme 11 – Sicília, Cerdenya, Nàpols i l’imperi que mai va ser català

Un dels punts més delirants del pancatalanisme és la pretensió de presentar la Mediterrànea migeval com un “imperi català”. L’expressió, repetida en llibres de text i en programes de televisió catalans, és tan ridícula com anticientífica. La realitat és contundent: Catalunya mai va governar la Mediterrànea. Ho varen fer la Corona d’Aragó, una confederació de regnes en la que Valéncia va jugar un paper essencial, i Catalunya… no.

En esta entrega, desmontem quatre grans mentires del relat catalaniste i expliquem la veritat documentada.

El “imperi català” és una fantasia inventada en el sigle XIX

No existix ni un sol document migeval que parle de “imperi català”. Ni un. Ni cròniques, ni pergamins, ni correspondència real, ni mapes.

La veritat és esta:

No va haver Regne de Catalunya.

No va haver estat català.

No va haver eixèrcits catalans.

No va haver banderes catalanes governant territoris estrangers.

No va haver cap rei català… perque Catalunya mai va tindre rei.

Els que governaven Sicília, Cerdenya, Nàpols i Atenes varen ser els reis d’Aragó, no uns inexistents “reis catalans”.

El “imperi català” és una invenció ideològica creada en ple romanticisme, quan els nacionalistes catalans necessitaven un passat gloriós per a justificar el seu proyecte polític. Com la realitat no els proporcionava suficient material… ho varen inventar.

Sicília: sempre baix la Corona d’Aragó, mai baix Catalunya

Quan Alfonso el Francés, fill de Pere II, es convertix en rei de Sicília, ho fa com a Rei d’Aragó, no com a rei de Catalunya.

Senyes irrefutables:

La bandera de Sicília inclou símbols aragonesos, no catalans.

Els documents oficials parlen de “Corona d’Aragó”, “Regnum *Siciliae”, “Rei d’Aragó”.

Les institucions sicilianes juraven llealtat a Aragó, no a cap principat català.

De fet, Sicília mai va reconéixer a Catalunya com a entitat política. Ni una sola volta.

Cerdenya: territori de la Corona, administrat per valencians i aragonesos

Cerdenya és provablement el millor eixemple de la falsetat del relat catalaniste.

Realitats documentades:

Els primers governadors de Cerdenya són valencians, aragonesos i mallorquins, no catalans.

La llengua de l’administració és el llatí i l’aragonés-valencià, mai el català.

Les cròniques locals parlen de “els aragonesos” governant l’illa.

Els escuts són d’Aragó i de Valéncia, no de Catalunya.

Catalunya no va enviar cap estructura administrativa pròpia. Ni oficials, ni llengua, ni institucions. Zero.

Nàpols: el colp definitiu al relat catalaniste

Quan Alfonso el Magnànim conquista Nàpols en 1442, s’instala allí i governa com a monarca universal.

Si el catalanisme tinguera raó, Alfonso seria “rei català”. Pero totes les fonts -napolitanes, aragoneses, castellanes i europees- diuen lo mateix:

Alfonso és: Rei d’Aragó, Rei de Valéncia, Rei de Mayoricarum, Rei de Sicília, Rei de Nàpols, …pero mai “Rei de Catalunya”.

No existix cap document oficial d’Alfonso el Magnànim en el que es declare “rei dels catalans”. Ni un.

Encara més: els napolitans representen a Alfonso en escuts d’Aragó i Valéncia, mai en símbols catalans.

Per tant, atribuir-li a Catalunya la conquista de Nàpols és una barbaritat historiogràfica.

La manipulació del terme “Corona Catalano-Aragonesa”: una estafa intelectual

El terme “Corona Catalano-Aragonesa” és una creació tardana del sigle XIX, fabricada per nacionalistes catalans com Balaguer i Milà i Fontanals.

La realitat migeval:

Tots els documents parlen de Corona d’Aragó.

Les corts són d’Aragó, Valéncia, Catalunya i Mallorca… pero la sobirania és aragonesa.

La llengua administrativa principal és l’aragonés i la romançada valenciana, no el català.

Els reis juren els Furs valencians i aragonesos, no cap normativa catalana.

El terme “catalano-aragonés” és un maquillage per a fer aparéixer a Catalunya com co-sobirana d’una corona que mai va dirigir.

El paper internacional valencià: els que sí varen ocupar la Mediterrànea

Quan es parla de Mediterrànea, el pancatalanisme desapareix. Perque l’història real té noms i llinages, i tots són valencians o aragonesos.

Protagonistes valencians en política internacional:

Roger de Llúria (valencià per naiximent segons numerosos estudis): el millor almirant mediterràneu del seu temps.

Joan d’Eda, diplomàtic valencià clau en Sicília.

Lluís de Requesens, llinage d’orige valencià que eixercirà poder en vàries corts.

Famílies valencianes en Cerdenya, Sicília i Nàpols en càrrecs administratius.

La Valéncia migeval no era un territori subordinat: era capital comercial i política en la Corona.

Catalunya, en canvi, sempre va formar part d’un conjunt més ampli, sense sobirania pròpia i sense proyecció internacional.

La Mediterrànea recorda lo que el pancatalanisme vol oblidar

L’història és molt clara: no va haver imperi català, no va haver regne català, no va haver conquista catalana, no va haver potència catalana.

Tot açò és ficció del sigle XIX.

La Mediterrànea parla valencià, aragonés i mallorquí. I els que escriuen la veritat, ho saben.

Per Pedro Fuentes Caballero, president de l’Associació Cultural Roc Chabàs – La Marina i Acadèmic Corresponent per Dénia (Alacant) en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana