Desmontant les Homilies d’Organyà

En 1904 l’historiador espanyol Joaquim Miret i Sans (1858-1919) trobà en l’archiu de la colegiata que era l’iglésia parroquial de Santa Maria d’Organyà, en l’actual província de Lleida, un text que que ha passat a l’història com les «Homilies d’Organyà».

Des d’eixe moment, el catalanisme més ranci i radical s’agarrat ad ell en ungles i dents per a dir que, eixe és el text més antic escrit en català, o per lo manco en un incipient català, per a situar esta grossera llengua en un moment molt enjorn de l’història, pero anem a vore que res d’això és veritat, puix l’història i les seues dates no juguen al seu favor, més be juguen en la seua contra, demostrant lo incorrecta que és eixa versió de l’història manipulada pel més radical catalanisme i llançada al món com una veritat incontestable.

En 1904, alguns diuen que pot ser que fora en 1905, es trobaren uns escrits en Organyà que diuen que són la traducció d’uns fragments d’un sermonari de l’occità, llengua en la que estarien escrits originalment, ad una atra llengua, que ya parlarem quina és, puix la que no fon en tota seguritat, és català.

Per a desmontar esta mantàfula de les Homilies d’Organyà, lo primer de tot hem de saber en qué lloc es trobaren, i en quina época de l’història estan datades. A saber.

Les Homilies d’Organyà es trobaren, com el seu propi nom diu, en Organyà, que fon un territori que fea frontera en l’imperi Carolingi. Esta població es troba en l’actual Lleida.

Estos documents, segons unes investigacions realisades en 2023, se daten en el sigle XIII, encara que alguns historiadors més optimistes diuen que igual podrien ser de final del sigle XII.

En estos dats en la mà, tenim Organyà en el sigle XIII continuava sent un territori de la Marca Hispànica, puix esta s’estengué, fins a 1258, any en que es firmà el Tractat de Corbeil, firmat pel rei de Luis IX de França (1214-1270) nomenat «Sant Lluís rei» o «Sant Lluís de França» i el rei Jaume I «el Conquistador», i en eixa firma, els comtats i uns atres territoris de la Marca Hispànica al sur dels Pirineus, passaren a a formar part de la Corona d’Aragó, excepte els que ya eren regnes com el Regne de Navarra, i el territoris que ya formaven part de la Corona d’Aragó com el comtat de Barcelona gràcies al matrimoni concertat pel rei Ramiro II d’Aragó (1086-1157) «el monge» o «el rei Campana» entre la seua única filla, la reina Petronila I d’Aragó (1136-1173) i el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV (1113-1162).

Aixina tenim que Organyà passà a ser de territori de l’Imperi Carolingi, a ser part de la Corona d’Aragó.

Ara cal de saber que l’orografia del nort d’Espanya és prou montanyosa i escarpada, i l’occità que es parlara en un principi en eixos territoris carolingis de la Marca Hispànica, degut a la distància entre ells i la difícil manera d’accedir als mateixos, començaren a tindre en cada població, uns girs i expressions diferents, com diu la sociollingüística:

Una mateixa llengua parlada en llocs diferents que no tinguen contacte entre ells, arribarà a tindre en cada lloc uns girs i expressions locals i molt diferents als de les demés poblacions.

És per això que, en el comtat de Barcelona eixa variació de l’occità prengué en nom de barceloní, en Lleida prengué el nom de lleidatà; i en Organyà, a on es trobaren les citades Homilies, es parlaria una atra variació de l’occità que pogué ser més o manco pareguda al lleidatà o al barceloní. I d’esta manera en cada lloc en que es parlara el primigeni occità, que no llatí, començà a denominar-se d’una manera diferent, adquirint el nom del topònim del lloc a on es començara a parlar.

És per això que en el sigle XIII en Organyà, dins de la Corona d’Aragó, es parlaria un dialecte derivat de l’occità que, en cap cas fon català o un primigeni català com anem a vore en els següents paràgrafs.

En esta disposició territorial de ser la Corona d’Aragó la que incloïa als antics comtats i uns atres territoris de la Marca Hispànica, s’arribà fins a la Guerra de Successió, la qual, al finalisar la mateixa, tingué com una de les seues conseqüències, la proclamació i promulgació dels Decrets de Nova Planta, a través dels quals es llevaren els furs als regnes que no recolzaren al guanyador, el rei Felip V de Borbó (1683-1745) «l’Animós». A partir d’ací, començaren a succeir-se una serie de distribucions dels territoris de lo que fora la Marca Hispànica, i de lo que foren el territoris de la Corona d’Aragó, (no moltes variacions), fins a que, de la mà de Francisco Javier de Burgos y del Olmo (1778-1848), i baix el regnat de la reina Isabel II d’Espanya (1830-1904) «la dels Trists Destins» o «la Castiça», en 1833 es distribuí els territoris d’Espanya en 46 províncies i és a on per primera vegada apareix el nom de «Catalunya», aglutinant les quatre províncies que en l’actualitat formen la Comunitat Autònoma espanyola de Catalunya.

Per lo tant, eixa traducció de les Homilies d’Organya de l’occità ad una atra llengua, com dia a principi de l’artícul, no pot ser de cap de les maneres a un primitiu català, puix en eixe moment el topònim «Catalunya» estava molt llunt d’utilisar-se, puix encara quedarien uns 600 anys per a que apareguera escrit en algun document. I com tots tenim clar, no pot haver una llengua en el nom d’un topònim que no existix, lo llògic i natural des de sempre, és que primer aparega el topònim per a designar un lloc, i en acabant aparega la llengua d’eixe lloc, que sol prendre el nom del topònim. ¡Mai al revés!

Per lo tant, eixa traducció es correspondria a la variació de l’occità que es parlara en Organyà en eixe moment de l’història, pero mai jamai a català o a un primigeni català, com acabe de demostrar.

Per lo tant, dir que les Homilies d’Organyà són el primer text escrit en català, és tan fals com dir Corona Catalano-Aragonesa; o com dir que Ausias March (1400-1459) escrigué en català o que l’aigua no banya.

Sempre, abans de repetir coses dites pel catalanisme més ranci i radical, cal informar-se be.

Per Joan Benet Rodríguez i Manzanares