Els mits del pancatalanisme 32 – La manipulació dels mapes llingüístics: Cóm una image pot construir una realitat que mai ha existit

En l’era visual, una image pot tindre més força que mil pàgines d’història. I precisament ahí és a on el pancatalanisme ha trobat una de les seues ferramentes més eficaces: els mapes llingüístics reinterpretats per a crear la sensació d’una unitat política i cultural que no apareix en les fonts històriques. No parlem de cartografia científica, sino de representacions gràfiques dissenyades per a transmetre un relat ideològic concret.

Poder simbòlic d’un mapa

Quan una persona veu un mapa en un mateix color que comprén Valéncia, Catalunya i Balears, la primera impressió és clara: aparent unitat. El cervell interpreta ràpidament que existix una mateixa realitat homogénea. Pero tot mapa és una selecció: decidir qué es pinta, cóm es pinta i quins noms s’utilisen no és mai un acte inocent. Els mapes pancatalanistes solen ometre fronteres històriques, diferències administratives i denominacions tradicionals per a reforçar una idea expansiva que no es correspon en la pluralitat real del territori.

Cartografia científica o propaganda visual

La llingüística moderna utilisa mapes dialectals detallats, en zones de transició, variants fonètiques i diferències lèxiques. No obstant, moltes representacions difoses en rets o materials divulgatius simplifiquen radicalment esta complexitat. El resultat és un dibuix uniforme que transmet una conclusió prèvia: que existix una única llengua sense matisos ni identitats pròpies. Esta simplificació no és neutra i convertix una disciplina científica en una ferramenta narrativa destinada a influir en la percepció pública.

El cas valencià: quan el color substituïx l’història

En molts mapes, el territori valencià apareix integrat dins d’una mateixa etiqueta general, sense referències a la tradició lliterària valenciana, als clàssics o a la documentació històrica que sempre ha parlat de “llengua valenciana”. La conseqüència és sotil pero profunda: es crea la sensació de que la denominació pròpia és secun