Els mits del pancatalanisme 4 – Els furs, els maulets i Valéncia que mai es autoenganyant

L’història valenciana no és un apèndix de ningú. És una trayectòria plena de decisions pròpies, institucions pròpies i un dret propi que va convertir al Regne de Valéncia en un dels territoris més alvançats de la Corona d’Aragó. Per això, molts discursos pancatalanistes -que busquen incorporar-nos a un relat alié- choquen sempre contra la mateixa paret: la nostra identitat jurídica i política, documentada a lo llarc dels sigles.

En esta quarta entrega, exponem tres realitats que el catalanisme sempre evita: els Furs, la proclamació dels maulets de Dénia en 1705, i la resistència valenciana a tota ingerència externa.

Els Furs de Valéncia: el dret propi que destruïx el relat catalaniste

Si hi ha un element impossible d’encaixar en la ficció d’una suposta “Catalunya migeval unida en Valéncia”, eixe és el sistema foral valencià.

Els Furs no són una còpia, ni una adaptació, ni una extensió de cap ordenament català.

Són un cos jurídic propi, creat per Jaume I ex professo per al nou Regne de Valéncia en 1238.

Realitats incontestables:

Els Furs precedixen en molts aspectes als còdics jurídics europeus.

Regulen institucions que no existixen en Catalunya: El Justícia de Valéncia, La Junta de Contrafurs, Els Jurats i Estaments, i una estructura fiscal pròpia.

El dret català i el dret valencià no coincidixen ni en forma ni en aplicació.

Voler presentar Valéncia com una “província catalana migeval” és incompatible en l’existència d’un estat jurídic propi que ni Catalunya va tindre ni va poder igualar.

Dénia 1705: quan Valéncia torna a decidir per sí mateixa

Un dels episodis més amagats per l’historiografia catalanista és la proclamació de 1705 en Dénia, quan el poble es reunix i, en nom del Regne de Valéncia, es posa del costat de l’Archiduc Carles d’Àustria per a recuperar els Furs, abolits pel centralisme borbònic.

Esta realitat és devastadora per al rela