La llingüística moderna nos diu que una de les coses que cada llengua té més arraïlada dins de la seua idiosincràsia diferenciadora com a forma de parlar d’un poble, és la seua fonètica, la qual arriba a caracterisar indiscutiblement cadascuna de les llengües del món i inclús, cadascuna de les modalitats i formes de parlar la mateixa llengua en els diferents territoris d’un poble. I com a mostra citaré la llengua valenciana, puix escoltant a una persona parlar en valencià, per ad un oït preparat és molt fàcil saber si eixe valencià parlant és natiu de Sueca, de Valéncia Capital, d’Almenara, etc.

D’esta manera i basant-nos en la llingüística moderna, podríem dir que la fonètica d’una llengua o la fonètica de cada manera de parlar d’una llengua, és l’última cosa que canvia, que es pert en una llengua quan esta està sent absorbida per una atra.

Mes, tot lo dit fins ara no té res a vore en l’inevitable transvasaments o aportacions d’una llengua ad una atra, com ocorre en les llengües fronterices, puix est efecte està estudiat i ocorre sempre entre dos llengües diferents frontereres, estant arreplegat açò en la denominació «préstams llingüístics». Ademés, també està assumit per totes les llengües del món que totes elles tenen una cantitat més o manco significativa d’estrangerismes, modismes i tot tipo paraules dels argots propis de cada entorn geogràfic o be, de la moda de cada época en concret.

En totes les époques de la vida i en totes les llengües, estos préstams llingüístics i unes atres situacions citades, s’han donat en molta facilitat i a voltes en més cantitat de lo que seria convenient, puix en moltes ocasions la paraula que un llengua pren com a préstam d’una atra, ya siga un estrangerisme, un modisme, etc., acaba substituint per sancer a la paraula autòctona i patrimonial.

Per citar un eixemple, en la llengua valenciana s’ha pres el terme «fútbol» com una forma correcta més entre les paraules valencianes, pero tots sabem que el terme fútbol deriva del terme anglés, «football», que es podria traduir lliteralment per «baló peu» o «baló a peu», i lo que hem fet els valencià parlants ha segut «valencianisar» el terme anglés adaptant-lo a la fonètica valenciana per a que esta no es perga, puix realment en anglés la vocal «a» de la sílaba «ball» sonaria més o manco com una «o» al nostre oït, i ademés en anglés sonaria com si fora una «o» en cert grau d’obertura. Pero en valencià hem obviat eixa obertura i la «o» de nostra paraula «fútbol» valencianisada, sona com una «o» tancada. És lo que passa quan s’adapta un estrangerisme a la fonètica pròpia d’una llengua, que poden perdre’s certes característiques de la paraula original.

Este procés d’adaptació de paraules alienes a la fonètica de la llengua que rep eixos préstams, és una pràctica que realisen totes les llengües, puix en moltes ocasions la fonètica d’algunes de les llengües estrangeres poden ser inclús dificultoses de pronunciar per als parlants de les llengües que les reben, com passa en les aportacions de paraules àraps, alemanes, angleses, finlandeses o de qualsevol atra procedència de fonètica molt diferenciada a la valenciana.

Pero en la nostra llengua valenciana, a pesar de que estem patint una catalanisació molt forta i despiadada des de fa prou décades, la fonètica seguint sent la fonètica valenciana pròpia i autòctona, puix, per citar un eixemple, a pesar d’escriure des de fa molts anys «Xirivella» en «X» com mana de les directrius catalanistes, i no «Chirivella» que seria la forma correcta valenciana, no hi ha cap valencià parlant que pronuncie eixe topònim en «X», sonant fonèticament sempre en «Ch», «Chirivella» com és de trellat fer-ho.

I tot això ocorre a pesar de que des del pancatalanisme més ranci, recolzats pels apessebrats mijos de comunicació que utilisen la veu per a transmetre les seues idees, nos martafallen en la pronunciació catalana més radical. Puix com és fàcil de comprovar, no hi ha cap valencià parlant de breçol que parle utilisant la fonètica catalana, seguint utilisant la característica pronunciació i fonètica valenciana més arraïlada i autòctona. I no és que no sapiam pronunciar la «X» a l’inici d’un topònim, puix els valencià parlants sabem dir perfectament «Xàbia» o «Xeraco», per citar dos topònims valencians que comencen per «X».

Pero lo que no ha conseguit el catalanisme en tots els anys de catalanisació, cada vegada més agressiva, ho ha conseguit l’espanyol, pues esta llengua sense fer molt de soroll en cap sentit, ha conseguit, per citar un eixemple, introduir dins de la fonètica valenciana, el so de la consonant «j» (jota) tal i com es pronuncia en espanyol, ya que la fonètica valenciana mai ha tingut este so.

Actualment, el so «j» pronunciat de manera espanyolisada és molt utilisat per gran part dels valencià parlants, inclús els de breçol, en paraules com «pijo».

Cal dir que la grafia «j», sí que existix en valencià, pero no es pronuncia com en espanyol, sino que segons la paraula i, en ocasions inclús segons els parlants, es pronuncia de diverses maneres assimilant-se a: «ll, y, ch».

Eixemples:

Joan. Sona més o manco com «ll». Encara que a voltes puga aplegar a sonar com una «y» o com una «ch» segons els parlants.

Objecte. Sonaria més o manco com una «y».

Jota. Sona aproximadament com una «ch».

Pero en cap cas la «j» en la fonètica valenciana ha de sonar com una «j» espanyola.

En això tenim que l’espanyol s’ha clavat molt dins de la fonètica de la llengua valenciana, casi més que la fonètica catalana, puix ha aplegat inclús a modificar la fonètica de la llengua valenciana que, com he dit al principi, és lo últim que arriba a canviar-se en un procés d’absorció d’una llengua per una atra o be, en un procés d’assimilació d’una llengua per una atra.

En el cas de la llengua espanyola, casi diria que pot ser més per una desinformació total dels usuaris de la fonètica de la llengua valenciana, unida a un gran desinterés per estudiar en fondària la llengua valenciana en totes les seues vertents, tant per part dels valencià parlants com de quines parlen el valencià com a segona llengua.

Llingüísticament parlant, el moviment valencianiste és conscient de que les persones que viuen entre el nort de Castelló i el sur de França són un verdader perill per a la llengua valenciana, i no és per a menys, puix aixina és. Pero el conjunt de valencià parlants no percep de la mateixa manera el perill que emana de la meseta espanyola, en canvi, com he demostrat, també són un gran perill per a la llengua valenciana, puix al ser actualment una llengua majoritària i el valencià una llengua minoritària, i cada vegada més, de manera voluntària, sense cap tipo de coacció, els valencià parlants incloem més i més paraules en espanyol dins del nostre lèxic d’una manera normal, fent d’eixes paraules unes paraules vehiculars que en molts casos arriben a substituir casi per sancer a les paraules autòctones com pot ser el cas de la paraula espanyola «grifo», que ha substituir casi per sancer i en tots els sentits i àmbits, a la paraula valenciana «aixeta».

Mo oblidem que igual que per a paraules com a «récort» que és un anglicisme, tenim una paraula patrimonial que és «marca», per a paraules com «pijo», que citava abans, tenim paraules patrimonials com «senyoret» o «cregut».

Utilisant les nostres paraules patrimonials, conseguirem tindre un valencià més dolç, més ric, més nostre i, sobre tot, alluntat de qualsevol atra llengua que puga ser un perill per a la nostra dolça llengua valenciana, sense tindre que fer filigranes llingüístiques, que a voltes no són lo més desijables i mai recomanables.

Sempre, llengua valenciana.