El relat de les supostes “esquadres catalanes dominadores del Mediterràneu” s’ha convertit, en el pas del temps, en una d’eixes idees repetides fins a adquirir apariència de veres inqüestionable. Junt a l’episodi de 1714, forma part d’un conjunt de narracions que han segut reinterpretades i amplificades des d’òptiques posteriors. Un dels eixemples més citats és la coneguda frase atribuïda a l’almirant Roger de Lauria freqüentment deformat com “Llúria” segons la qual ni tan sols els peixos s’atrevirien a nadar sense dur les quatre barres en la coa.

No obstant, quan s’acodix a les fonts històriques en rigor, la realitat resulta prou distinta. La frase va existir, sí, pero no en el sentit en que hui sol difondre’s. Apareix en la crònica de Bernat Desclot, en el context de la guerra entre la Corona d’Aragó i França pel control de Sicília, a finals del sigle XIII. En aquell escenari, Roger de Lauria almirant d’orige italià dirigia la flota de la Corona d’Aragó i va conseguir importants victòries navals front als francesos.

Segons la crònica, el rei de França va enviar al comte de Foix per a negociar una treua. Lauria la va rebujar en una resposta contundent: va afirmar que no solament les galeres enemigues evitarien navegar sense permís, sino que ni tan sols els peixos s’atrevirien a alçar-se sobre la mar sense dur en la coa “la senyal del rei d’Aragó”. I ací està el punt clau: no es parla de barres de Catalunya ni de símbols catalans, sino explícitament del rei d’Aragó.

Este matís és fonamental per a entendre el context històric. En l’Edat Mija no existien els conceptes de nació o estat tal i com els entenem hui. Les estructures polítiques s’articulaven entorn a la llealtat a un monarca. La flota que operava en el Mediterràneu era, per tant, la flota de la Corona d’Aragó, encara que estiguera composta majoritàriament per mariners catalans i moltes de les seues naus es construïren en el Comtat de Barcelona. Això no la convertix en una “esquadra catalana” en sentit polític modern.

Les pròpies fonts de l’época reforcen esta idea. El crit de guerra dels soldats i mariners en aquells conflictes era “¡Aragó, Aragó!”, lo que deixa clar a quí servien i baix quina autoritat combatien. Els catalans, en una identitat pròpia i una forta arraïlada a la seua terra, es consideraven partix integrant de la Corona d’Aragó i actuaven dins d’eixe marc polític.

Este tipo de situacions no és exclusiu d’este cas. En Castella, per eixemple, la seua marina migeval que també va protagonisar episodis destacats front a anglesos, portuguesos o musulmans a voltes és cridada “marina càntabra”, per l’orige de molts dels seus mariners. Pero ningú dubta de que es tractava de la marina dels reis de Castella, no d’una entitat política independent.

Lo que hui a voltes es presenta com una realitat nacional migeval consolidada respon, en gran mida, a reinterpretació posteriors. L’història, quan s’analisa des de les seues fonts, mostra un món molt distint, en el que les llealtats eren dinàstiques i no nacionals, i en el que les grans gestes marítimes s’inscriuen dins del poder de la Corona d’Aragó, no de construccions polítiques modernes que no existien en aquell temps.